L’abril d’aquest any la gent de CommonCraft varen sorprendre a gairebé tothom amb un video que ajudava a entendre de manera senzilla que és el RSS, un concepte clau però no sempre fàcil d’explicar. La tècnica que varen fer servir era molt simple però a la vegada molt potent: una veu en off, una càmara fixa enfocant una pissarra, i unes mans amb un rotulador i retalls de paper. Un cop més, el relleant era tenir les idees clares, i no el pressupost. La fòrmula ha cuallat, i els seus autors han seguit explotant-la publicant gairebé cada mes una nova producció on expliquen un nou concepte cada vegada: els wikis (el maig), el social networking (el juny), i aquest agost el darrer: el social boomarking.
El lema de CommonCraft és “Our product is explanation”, i aquí és on volia arribar: actualment hi ha una veritable sobredosis no només d’informació, sinó també de fonts d’informació. Molta gent publicant, moltes fonts d’informació, molts missatges, molta redundància… fa poc ja em vaig fer ressó de la reflexió de Kedume sobre els seus problemes per a gestionar amb eficàcia tanta infoxicació blogosfèrica, i en general tot allò 2.0 té un dels seus prblemes en com detectar la qualitat (si és que n’hi ha) enmig de tant soroll. Reputació, confiança, credibilitat, recomenació, fakes… una pila de termes que donen voltes sobre el mateix i que estan molt presents a tota “la conversa”.
La cosa s’està quedant en cercles d’amics que es llegeixen, es comenten i es diverteixen, i ser rellevant és una tasca cada cop més impossible (si és que algú ho pretén). En tot cas, la meritocràcia actual es construeix al meu entendre en base a 3 habilitats:
– Crear contingut original (de qualitat). Que és molt difícil i molt pocs ho logren. La majoria, com jo, ens limitem a citar el que ja hem vist a un altre lloc.
– Saber editar. En mig de tanta informació, saber seleccionar, filtrar i localitzar allò que és rellevant, i ajudar a la resta a discernir on han de fixar la seva atenció. Dificilíssim. No n’hi ha prou amb llegir molt i ser llest, a més a més, cal tenir un do. Aquí la meva referència des de fa temps és l’Alfons Cornella.
– Saber explicar una història. I no vull dir saber redactar. Vull dir donar raons i no només dades, a explorar formats. I aquí crec que la presencialitat i els bons oradors tindran molta importància (si és que alguna vegada l’han perduda), i si insistim en voler-ho digital caldrà estar atents al video.
Ja hi ha 100 milions de blogs, però pocs que sapiguen explicar-nos una història, i encara menys que quan parlen ho facin aportant criteri. Hi ha moltes dades, molts textos, moltes opinions… i me n’alegro, però jo vull que m’expliquin una història. El meu respecte doncs per la gent de CommonCraft: són ambiciosos i volen ser bons explicant les coses.
“… la tasca primordial de l’historiador no és recollir dades sinó valorar: perque si un no valora, com pot saber què mereix ser recollit?”
E.H. Carr
¿Qué es la historia?
(1983) Barcelona: Ariel, pàg.28
“Moises expulsa als déus d’entre els humans que habiten la Terra.
Copèrnic expulsa a la Terra del centre de l’Univers.
Galileu i Newton expulsen l’observador del centre de la mecànica.
Darwin expulsa l’ésser humà del centre de l’evolució.
El Renaixement expulsa la divinitat del centre del coneixement.
La Revolució francesa expulsa l’aristocràcia del centre de la societat.
Marx expulsa la burgesia del centre de la societat.
Freud expulsa el conscient del centre de la conciència.
Einstein expulsa l’observador del centre de la física.”
Jorge Wagensberg
A más cómo, menos por qué. 747 reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural.
(2006) Barcelona: Tusquets Editores (Metatemas, 92), pàg. 205-213
”Per que ara estiguis aquí varen tenir que agrupar-se d’alguna manera, d’una manera complexa i extranyament servicial, trilions d’àtoms errants. És una disposició tan especialitzada i tan particular que mai s’ha intentat abans i que només existirà aquest cop. Durant els propers molts anys -tenim aquesta esperança-, aquestes petites partícules participaran sense queixa en tots els milers de milions d’hàbils tasques cooperatives necessàries per a mantenir-te intacte i permetre que experimentis aquest estat tant agradable, però sovint tant menystingut, que es diu existència.
Perque s’han pres aquesta molèstia els àtoms es tot un enigma. Ser tú no és una experiència gratificant a nivell atòmic. Malgrat la seva devota atenció, els teus àtoms en realitat no es preocupen per tu, de fet ni tant sols sabe que hi ets. Ni tant sols saben que ells hi són. Després de tot, són partícules cegues, que a més a més no estan vives. (Resulta una mica fascinant pensar que si tu mateix t’anessis desfent amb unes pinces, àtom a àtom, el que produiries seria un pilonet de fina pols atòmica, del qual res hauria estat mai viu però tot ell hauria estat tú en un altre temps). Però, per la raó que sigui, durant el període de la teva existència, els teus àtoms respondran al teu únic impuls rigurós: que tú segueixes siguent tú..
La mala notícia és que els àtoms són inconstants i el seu temps de devota dedicació és fugaç, molt fugaç. Fins i tot una vida humana llarga només suma unes 650.000 hores i, quan s’arriba a aquest modest límit, o en algun altra punt pròxim, per raons desconegudes, els teus àtoms et donen per acabat. Aleshores es dispersen silenciosament i s’en van a fer altres coses. I s’ha acabat tot per tu.
De tota manera, t’has d’alegrar de que això passi. Parlant en termes generals, no és així a l’univers, pel que sabem es tracta de quelcom decidídament extrany perque, els àtoms que d’una manera tant generosa i amable s’agrupen per a formar coses vives a la Terra, són exactament els mateixos àtoms que es neguen a fer-ho a d’altres llocs. Malgrat el que pugui passar a d’altres esferes, en el món de la química la vida és fantàsticament prosaica: carboni, hidrògen, oxígen i nitrògen, una mica de calci, una mica de sofre, un lleu polsim d’altres elements molt corrents (res que no poguessis trobar a qualsevol farmàcia normal), i això és tot el que cal. La única cosa especial dels àtoms que et composan és que et composen.”
Bill Bryson
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 11-12
