genís roca . cat

Etiqueta, ètica i mètrica a les xarxes socials

Tots percebem la necessitat de ser solvents en el fet digital i que cal incorporar-se a Internet, un espai social que en poc temps ha pres tanta força que ja no hi ha ciutadà, empresa ni polític, ni estratègia ni model de negoci, que es pugui considerar al marge del que passi en aquest nou territori. I com passa amb tot nou territori, aquest també ha tingut els seus descobridors i pioners, persones que han explorat abans que la resta el desenvolupament i l’ús de noves eines com ara els blocs o els wikis, i han fet serioses incursions en la redefinició de conceptes estructurals com ara la propietat, la participació o la identitat. Però també ha aparegut de manera més o menys espontània un conjunt de normes i convencions sobre com ha de ser la nostra conducta dins aquesta Internet social. Allò que està bé i allò que està malament.

Les primeres normes no escrites que vaig notar es construïen al voltant de les eines. Per exemple va haver-hi força dogmatisme al voltant dels blocs, fins i tot va haver-hi una certa cacera de bruixes contra els primers que es varen atrevir a posar-hi publicitat, o varen decidir no acceptar-hi comentaris, i encara avui sembla haver-hi una norma no escrita sobre quina ha de ser la freqüència de publicació d’un bloc: diuen que escriure poc, com és el meu cas, està mal fet. Allò que està bé i allò que està malament.

El que al principi eren normes d’etiqueta (cita les fonts, enllaça, accepta comentaris, participa de la conversa…) va donar peu a normes d’ètica (no posis anuncis, no amaguis objectius comercials, sigues transparent…), però la massificació dels blocs ha fet que moltes d’aquestes normes no escrites hagin perdut força i ara tenim de tot: blocs amb publicitat, blocs que no accepten comentaris, blocs que no tenen cap criteri de periodicitat, blocs que secretament estan al servei d’una empresa…. Coses que estan bé i coses que estan malament.

El boom de les xarxes socials ha donat peu a un altre paquet de normes no escrites, referit sobre tot als criteris amb els que has d’incorporar o no altres persones a les teves diferents xarxes. És correcte acceptar en alguna de les teves xarxes algú que no coneixes?, i de nou topem amb l’etiqueta digital. Em poso com a exemple: participo a forces actes públics, sovint com a conferenciant, i a vegades després d’alguna d’aquestes intervencions rebo una sol•licitud d’amistat al Facebook d’algun dels assistents. No el conec, ni tant sols ens han presentat. Senzillament era allà, li va agradar (o no) el que va sentir i es presenta via Facebook. L’he d’acceptar?. No el conec, per tant no hauria de fer-ho. Però no acceptar-lo em sembla molt desconsiderat. Faci el que faci incompliré alguna norma no escrita sobre allò que està bé i allò que està malament.

Darrerament he seguit amb interès certes opinions sobre els followers a Twitter. M’ha sorprès descobrir un cert consens en trobar desconsiderat no seguir a qui t’està seguint. Si això és així sóc un maleducat doncs a Twitter tinc més de 1.300 followers però jo només en segueixo uns 140. Miraré de millorar, però amb això arribem a un nou ingredient: la mètrica. Quan la dada quantitativa esdevé un indicador de la teva etiqueta social. Les xarxes socials han donat un pes excessiu a la dada quantitativa i han contribuït a generar una jerarquia absurda basada en la mida de les coses: és absolutament fals inferir que si tens 1.300 followers a Twitter siguis més rellevant, interessant, simpàtic o pertinent que algú que tingui 85 followers. I considero igualment absurd utilitzar aquesta dada numèrica per a inferir si ets una persona ben o mal educada.

Internet és un espai social, i allò realment rellevant és saber quina mena d’activitat social vols desenvolupar. Quins són els teus objectius, quines les eines més apropiades, i amb qui i perquè et vols relacionar. Serà molt diferent si l’ús és particular o empresarial, esporàdic o permanent, interessat o desinteressat, amb familiars o amb companys de feina, amb amics o clients… el camí a seguir estarà marcat per la suma de tots aquests ingredients, més la teva manera natural de fer les coses i un cert sentit comú. I sobre tot dels teus objectius: fas les coses per alguna raó. Per tant, moltes de les normes no escrites són de difícil aplicació universal, perqué afortunadament a la xarxa hi conflueixen persones amb múltiples i diferents interessos. Hi ha moltes raons per estar al Facebook (i també per a no ser-hi): per exemple retrobar vells amics o ampliar el teu relacional professional. I el mateix per a Twitter: per estar al dia del que fan els meus amics o per a enfortir la meva presència als social media. Aquestes són les raons que tenen que marcar la nostra manera de procedir, i no pas unes normes no escrites. La única normativa a aplicar ha de ser l’estricte compliment de la llei.

Joanna Rutkowska, hacker als 14

Segueixo amb la meva tonteria d’anar veient nadius digitals per esbrinar si hi ha quelcom que els defineixi, i arribo gràcies a Mercè Molist fins a Joanna Rutkowska.

Als seus 27 anys Joanna està considerada una de les més grans expertes del món en malware i se la sitúa entre els cinc hackers més rellevants del món. Va escriure el seu primer virus informàtic als 14 anys i actualment treballa per a combatre’ls des de la seva pròpia empresa, Invisible Things.

L’agost de 2006 Rutkowska va saltar als mitjans per haver demostrat a les sessions Black Hat Briefings que era capaç de superar les mesures de seguretat del nou Windows Vista. Ho va aconseguir inventant Blue Pill, que consisteix en quelcom així com un maquinari virtual absolutament indetectable per a la majoria dels sistemes operatius. Segons ella els fabricants no estan preparats per a combatre aquesta tecnologia de virtualització, cosa que pot suposar l’agost pels crackers i el seu malware. Joanna insisteix en que els sistemes operatius no es poden continuar fent en base a blocs monolítics amb milers de línies de codi plenes d’escletxes on ubicar codi no desitjat, i que el futur passa per sistemes operatius basats en micronuclis, agregacions de petites funcions bàsiques i la resta funcionant en processos aïllats.

Potser sigui bo aclarir que un hacker no és un pirata, això és un cracker. Els hackers són persones que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que és un deure compartir la informació i el·laborar programari lliure. Pekka Himanen parla d’una ètica hacker, “una nova moral que desafia l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme basats en la laboriositat diligent, l’acceptació de la rutina, el valor dels diners i la preocupació pel compte de resultats. Davant aquesta moral, l’ètica del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor en si mateix i el benefici es medeix amb fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la sinceritat“.

Crec que els nadius digitals beuen directament d’aquesta font, d’aquesta ètica hacker que evita la rutina i aposta per la transparència i la creativitat, combinant passió amb llibertat i negant-se a mesurar el benefici només amb paràmetres econòmics. Però tot això te un to una mica frívol, una mica adolescent i gairebé irreal. Queda per demostrar que aquest model pot ser majoritari i sostenible als quaranta, quelco, que suposo consideren més que dubtós la majoria de les empreses de l’IBEX 35.