“El què és el llenguatge, el com és la ciència, el per a què és tecnologia i el perquè és, potser, filosofia.”
Jorge Wagensberg
A más cómo, menos por qué. 747 reflexiones con la intención de comprender lo fundamental, lo natural y lo cultural.
(2006) Barcelona: Tusquets Editores (Metatemas, 92), pàg. 408
“L’univers no només és més raro del que suposem. És més raro del que podem suposar”
J.B.S. Haldane
Biòleg
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 26
”Un protó és una part infinitesimal d’un àtom, que és en si mateix, per descomptat, una cosa insubstancial. Els protons són tan petits que una miqueta de tinta, com el punt d’una lletra i, en pot contenir uns 500.000 milions d’ells, o força més que el número de segons necessaris per a completar mig milió d’anys. Així que els protons són extraordinàriament microscòpics, per dir-ho d’alguna manera.
Ara, imagina, si pots -i no pots, és clar-, que apretes un d’aquests protons fins a reduir-lo a una milmilionèsima part de la seva mida normal en un espai tant petit que un protó semblés enorme al seu costat. Introdueix després, en aquest minuscle espai, una unça de matèria. Molt bé. Ja estas en condicions de posar un univers en marxa.
Estic donant per suposat, òbviament, que el que vols construir és un univers inflacionari. Si enlloc d’això volguessis construir un univers clàssic més antiquat, tipus Gran Explosió, necessitaries materials suplementaris. Et caldria, en veritat, agrupar tot allò que hi ha (fins a la darrera partícula de matèria des d’aquí fins al límit de la creació) i apretar-ho fins a reduir-ho a un punt tant infinitessimalment compacte que no tingués absolutament cap dimensió. Això és el que s’anomena una singularitat.
En tot cas, estigues preparat per a una explosió gran de veritat. Voldràs retirar-te a un lloc segur per a observar l’espectacle, com és natural. Per desgràcia, no hi ha cap lloc on retirar-se, perque no hi ha cap lloc fora de la singularitat. Quan l’univers comenci a expandir-se, no ho farà per omplir un buit més gran que ell. L’únic espai que existeix és el que va creant en expandir-se.
És natural, però erroni, visualitzar la singularitat com una mena de punt prenyat que penja en un lloc ilimitat i fosc. Però no hi ha cap espai, no hi ha cap foscor. La singularitat no té res al seu voltant, no hi ha espai que pugui ocupar ni lloc. Ni tant sols cal preguntar quant temps ha estat allà, si acaba de brollar a l’existència, com una bona idea, o si ha estat allà sempre, esperant tranquilament el moment més adequat. El temps no existeix. No hi ha cap passat del que sorgeixi.
I així, partint del no rés, s’inicia el nostre univers
En una sola palpitació cegadora, un moment de glòria massa ràpid i expansiu per a intentar expresar-ho amb paraules, la singularitat adquireix dimensions celestials, un espai inconcebible. El primer animat segón -un segón al que molts cosmòlegs consagraran carreres amb les que l’aniran tallant en seccions cada cop més fines- produeix la gravetat i les demés forces que gobernen la física. En menys d’un minut, l’univers té un milió de milers de milions de kilòmetres d’amplada i segueix creixent ràpid. Ja fa molta calor, 10.000 milions de graus, prou per a que s’iniciin les reaccions nuclears que creen els elements més lleugers, hidrògen i heli principalment, amb una miqueta de liti (un àtom de cada 100 milions). En tres minuts s’ha produit el 98% de tota la matèria que hi ha o que arribarà a haver-hi. Tenim un univers.”
Bill Bryson
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 19-20
“Una espècie mitjana només dura a la Terra uns quatre milions d’anys, per tant, si vols seguir caminant per aquí milers de milions d’anys, has de er tant inconstant com els àtoms que et composen. Has d’estar disposat a canviar-ho tot (forma, mida, color, espècie, filiació, tot) i a fer-ho de manera reiterativa. Això és molt més fàcil de dir que de fer, perque el procés de canvi és l’atzar.”
Bill Bryson
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 12-13
”Per que ara estiguis aquí varen tenir que agrupar-se d’alguna manera, d’una manera complexa i extranyament servicial, trilions d’àtoms errants. És una disposició tan especialitzada i tan particular que mai s’ha intentat abans i que només existirà aquest cop. Durant els propers molts anys -tenim aquesta esperança-, aquestes petites partícules participaran sense queixa en tots els milers de milions d’hàbils tasques cooperatives necessàries per a mantenir-te intacte i permetre que experimentis aquest estat tant agradable, però sovint tant menystingut, que es diu existència.
Perque s’han pres aquesta molèstia els àtoms es tot un enigma. Ser tú no és una experiència gratificant a nivell atòmic. Malgrat la seva devota atenció, els teus àtoms en realitat no es preocupen per tu, de fet ni tant sols sabe que hi ets. Ni tant sols saben que ells hi són. Després de tot, són partícules cegues, que a més a més no estan vives. (Resulta una mica fascinant pensar que si tu mateix t’anessis desfent amb unes pinces, àtom a àtom, el que produiries seria un pilonet de fina pols atòmica, del qual res hauria estat mai viu però tot ell hauria estat tú en un altre temps). Però, per la raó que sigui, durant el període de la teva existència, els teus àtoms respondran al teu únic impuls rigurós: que tú segueixes siguent tú..
La mala notícia és que els àtoms són inconstants i el seu temps de devota dedicació és fugaç, molt fugaç. Fins i tot una vida humana llarga només suma unes 650.000 hores i, quan s’arriba a aquest modest límit, o en algun altra punt pròxim, per raons desconegudes, els teus àtoms et donen per acabat. Aleshores es dispersen silenciosament i s’en van a fer altres coses. I s’ha acabat tot per tu.
De tota manera, t’has d’alegrar de que això passi. Parlant en termes generals, no és així a l’univers, pel que sabem es tracta de quelcom decidídament extrany perque, els àtoms que d’una manera tant generosa i amable s’agrupen per a formar coses vives a la Terra, són exactament els mateixos àtoms que es neguen a fer-ho a d’altres llocs. Malgrat el que pugui passar a d’altres esferes, en el món de la química la vida és fantàsticament prosaica: carboni, hidrògen, oxígen i nitrògen, una mica de calci, una mica de sofre, un lleu polsim d’altres elements molt corrents (res que no poguessis trobar a qualsevol farmàcia normal), i això és tot el que cal. La única cosa especial dels àtoms que et composan és que et composen.”
Bill Bryson
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 11-12
