Archive for maig, 2013
Si vols demostrar al món que estàs en l’ona i que segueixes les tendències, hauries d’estar parlant de Smart Cities. Si ets emprenedor hauries de saber que hi ha un filó d’oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si dirigeixes una gran empresa hauries de tenir una línia de treball explorant les oportunitats al voltant de les Smart Cities. Si ets alcalde hauries de tenir diversos projectes per aconseguir que la teva població sigui Smart. I si simplement vols impressionar als teus contertulians de bar hauries de dir “Smart City” com a mínim sis vegades al dia.
L’imparable procés de la digitalització segueix el seu curs. S’han digitalitzat els continguts (l’àudio, el vídeo, el text …), els mitjans (la televisió, la ràdio, la premsa …), les nostres comunicacions (el correu, la telefonia, la fotografia …), fins i tot s’han digitalitzat els diners i els comptes corrents. Els primers en fer servir el fet digital per a millorar els seus processos varen ser les organitzacions, i els següents hem estat els ciutadans. Ara que tant les empreses com les persones fem servir allò digital amb normalitat per actuar i relacionar-nos, s’inicia una nova fase: els objectes també s’incorporaran al fet digital per relacionar-se amb l’entorn.
Autobusos que informen de en quin punt del trajecte es troben, trens que avisen de si van en hora, carreteres que saben si estan més o menys congestionades, màquines de vending que demanen ser repostades, aparcaments que informen al gps del cotxe sobre quantes places queden lliures, tirites que envien al metge els valors del teu ritme cardíac, fregidores que encenen la campana extractora si ho havies oblidat … que les coses siguin capaçes d’actuar i relacionar-se ho canviarà tot. Augmentarà el volum d’informació, i això hauria de permetre dissenyar nous i millors serveis. Serveis basats en informació. Serveis intel·ligents.
I en aquest context apareix el terme “Smart City”. Que és com dir que el nostre entorn es poblarà de sensors i dades que donaran pas a nous i millors serveis. Però aquí és on sorgeix el dubte. Per què ho estem anomenant “Smart City” en lloc de “Smart Restaurant”, “Smart Supermarket” o “Smart University”?. Per què hem traslladat en concret a les ciutats el repte i la pressió de posar en marxa la digitalització dels objectes quotidians?.
Si la Internet social va ser un tema de màrqueting i comunicació, de sociòlegs i estudis de mercat, la internet de les coses és un tema d’enginyers. De sensors i cablejats. I les principals enginyeries del món han treballat durant els últims 30 anys en l’obra pública. Autopistes, ponts, estacions de tren i aeroports. Empreses amb centenars, milers d’enginyers, que de manera traumàtica veuen com la contractació d’obra pública ha estat bruscament reduïda. I que mai més tornarà als nivells anteriors. L’enginyeria necessita buscar un nou horitzó, i el busca en el digital igual que ho estan fent la resta de sectors (banca, oci, salut, educació …). I descobreix l’oportunitat de connectar objectes a la xarxa per crear una capa de dades que doni peu a nous serveis. Cablejar la M30 de Madrid. Cablejar la Ronda Litoral de Barcelona. Connectar la flota d’autobusos. Posar sensors a cada semàfor.
Si ets una enginyeria que bàsicament treballava per a l’administració pública, ara hauries d’estar intentant impulsar projectes “Smart Cities”. O el que és el mateix, proposant la digitalització al teu principal client. Els que som de lletres creiem que els noms delaten la intenció, i sovint condicionen el resultat. En dir-li “Smart City” traspassem la pressió de la seva implantació als responsables de les ciutats. És un tema d’infraestructures, un repte municipal. Darrere de la majoria de projectes “Smart Cities” trobarem operadors d’obra pública i/o serveis públics que intenten convèncer un consistori que els assigni un pressupost.
Però, depèn del pressupost dels alcaldes de Barcelona o Madrid que les seves ciutats despleguin sensors que alimentin de dades a una nova capa de serveis? No poden pagar-ho, només poden regular-ho i administrar-ho (i ho han de fer!). Amb la qual cosa la veritable batalla està en les concessions: les empreses dotaran de sensors a les ciutats a canvi de llicències d’explotació. Hauràs de pagar una quota per a disposar en temps real de les dades de densitat de trànsit a la teva ciutat, amb les que el teu GPS podria calcular el trajecte òptim. Potser no vulguis pagar-lo, però SEUR o MRW… “Smart Cities” no és només un terme nou i de moda (com ho demostra que encara ho diem en anglès) és la creació d’una nova capa de serveis d’informació en l’espai públic , i la seva privatització total o parcial és un escenari més que probable.
Ja fa més d’un any que es va publicar el video amb la meva intervenció a TEDxGalicia reflexionant sobre la Societat Digital, i avui ha assolit la per a mi sorprenent xifra de 20.000 visualitzacions. Celebro que malgrat el temps transcorregut l’anàlisi encara mereixi interés, i això m’anima a compartir-la per primer cop en aquest blog.
Avui La Vanguardia ha publicat un article meu al seu suplement econòmic “Dinero”. Donat que no es troba disponible en línia el reprodueixo a continuació:
La batalla d’Internet
Internet és un ecosistema que encara es troba en procés de construcció i on s’està lliurant una veritable batalla industrial per a definir quins seran els protagonistes dels productes i serveis més comuns tant per a empreses com per a ciutadans.
Hi ha un primer grup de protagonistes que centren la seva lluita en proposar nous serveis que podrien no només liderar una categoria, sino fins i tot reinventar-la. És el cas de WhatsApp que ha modificat la nostra manera de tenir converses en temps real; o Spotify que ha fet evident que en un mercat com el de la música es pot pagar per fer servir, enlloc de pagar per posseir; o Linkedin que vol solucionar com gestionar la teva xarxa de contactes professionals… La clau d’aquestes propostes radica en resoldre un problema concret de manera eficaç, i en aconseguir ràpidament la massa crítica suficient per a convertir-se en un jugador rellevant per al mercat. Per contra, en ser els primers en proposar una altra manera de fer les coses acostumen a ensopegar amb problemes legals, com AirBnB que acaba de ser declarada ilegal a New York malgrat que la seva proposta d’organitzar una xarxa de particulars que ofereix el seu domicili a tercers és imparable. Per no parlar dels problemes financers per aconseguir el capital necessari per a crèixer de manera ràpida. No és fàcil.
Hi ha un segón grup de protagonistes que lluiten per ser la plataforma que millor integra els serveis bàsics que podem esperar de la xarxa. I aquí és on trobem els grans jugadors d’Interner: Google, Facebook, Apple, Amazon, Yahoo!… Tots ells volen ser a Internet el que Microsoft Office va ser pels ordinadors personals: elpaquet integrat que resol la major part de les teves necessitats. Aqui el quid de la questió radica en la seva capacitat d’integrar diferents solucions parcials, de ser accessibles des de qualsevol lloc, de personalitzar les seves propostes gràcies al molt que saben de tu… Tampoc és fàcil. Semblaria que Facebook s’orienta a integrar solucions per a les teves necessitats personals, mentre que Microsoft posa el focus en els usos corporatius i d’empresa. Apple sembla centrar-se en serveis basats en una òptima integració amb el dispositiu i per això aposta per un maquinari tancat i propietari. Google va a tot i competeix amb tots ells.
El primer grup és territori d’emprenedors i startups. Idees que neixen i lluiten per crèixer i consolidar-se. Però segons la nostra anàlisi la seva supervivència depén de que siguin comprades per a integrar-se en algú del segón grup. El preu i la força d’aquesta negociació dependrà de si es tracta d’un servei realment útil, de si disposa d’un nombre significatiu d’usuaris, de si és monetitzable amb els esquemes de negoci que ja té el comprador, i de si la seva tecnologia és realment integrable. Si això no passa, el seu destí podria ser convertir-se en una solució de nínxol molt especialitzada per a un segment concret de la població, però segurament quedarà descavalcada de la batalla per esdevenir un servei universal.
En aquest conetxt, davant l’oportunitat d’oferir un nou servei els grans sempre es mouen en la tesitura de si atacar un desenvolupament propi o pel contrari comprar una d’aquestes solucions ja existents que li permetin reduir el temps de posada en marxa, i sobre tot la corba d’aprenentatge de qué suposa aquest nou servei. Fins fa poc Google no disposava d’una solució de disc virtual per a que els usuaris emmagatzemessin el seus fitxers, i fa cosa d’un any va llançar Google Drive. Mala notícia per a Dropbox, que oferia aquest servei i va veure com Google optava per un desenvolupament propi enlloc de comprar-los i integrar-los. Però a vegades hi ha sorpreses: Google va crear la seva pròpia plataforma de video, Google Video, però al final va desistir i va acabar comprant YouTube. De la mateixa manera que fa poc Microsoft ha comprat Skype i ha tancat el mític Messenger.
Yahoo! ha comprat Tumblr i amb això es dota d’un servei de microblogging del que fins ara no en disposava, amb una massa crítica d’usuaris molt rellevant, amb un alt potencial comercial ja que fins ara tenia una dèbil explotació publicitària, i amb una tecnologia força sòlida. La nova CEO de Yahoo!, Marissa Meyer, mou fitxa per a ressucitar la companyia i tornar-la a posicionar en la batalla industrial per a decidir quin serà el paquet integrat que esdevindrà d’ús majoritari a Internet. Està per veure si és massa tard. En l’anterior batalla, la de la microinformàtica, grans protagonistes com WordPerfect, Lotus o dBaseIII+ varen acabar sucumbint, i en aquesta també veurem caure gegantsnque avui ens semblen totpoderosos. Això tot just acaba de començar, i com deien a la película ‘Els inmortals’: “només en pot quedar un”.
Hi ha directius que tenen una clara tendència a buscar noves maneres de fer, nous punts de vista, nous plantejaments. Però també hi ha directius que s’orienten a ordenar i estabilitzar, a procedimentar i a normalitzar. Els primers exploren, els segons exploten. Els primers es salten les normes, els segons les dicten. Els dos són indispensables, malgrat que siguin difícils de conjugar en una mateixa organització.
Tots dos saben que el futur serà digital, i tots dos estan fent els deures. Però són dues maneres de fer diferents. I les dues són correctes. Simplement, si vols treballar amb ells has de saber identificar ràpidament si et trobes davant un directiu digital explorador o bé explotador. Sense aquesta dada, tens el risc de no entendre’ls i, el que és pitjor, de no ser útil.
Els directius exploradors tenen com a propòsit estratègic la innovació i el creixement. Les seves competències són emprenedores i les seves tasques essencials són el desenvolupament de nous productes, les innovacions espectaculars i la ràpida adaptació a les novetats de l’entorn. Demanen estructures flexibles i adaptables, i els seus controls i recompenses es basen en el creixement i les fites intermèdies. La seva cultura és la velocitat, la flexibilitat, l’experimentació i l’assumpció de riscos i, per això exerceixen un lideratge visionari i compromés.
Els directius explotadors tenen com a propòsit estratègic el cost i el benefici. Les seves competències són operatives i les seves tasques essencials són l’eficàcia, les operaciones i la innovació progresiva. Demanen estructures formals i mecanicistes, i els seus controls i recompenses es basen en els marges i la productivitat. La seva cultura és l’eficiència, el baix risc, la qualitat i els clients, i per això exerceixen un lideratge autoritari, d’adalt a baix.
Si a la teva empresa tots els directius són exploradors, tancareu arruinats. Si a la teva empresa tots els directius són explotadors, tancareu per obsolescència dels vostres productes i serveis. Els exploradors necessiten als explotadors, i els explotadors necessiten als exploradors. El veritable éxit és saber conjugar-los de la manera adequada.
Si ets explorador i el teu cap és explotador, has de fer un esforç per centrar-te en la mètrica i els indicadors per a demostrar els teus avenços amb dades objectivables. Si ets explotador amb un cap explorador has de fer un esforç per entendre les tendències i conèixer les darreres novetats. Però el que no funciona és demanar-li a un explorador que es posi a endreçar procediments i estabilitzi resultats, o a un explotador que identifiqui les tendències que marcaran el futur de la companyia. Com tampoc funciona que siguis bo explotant i tinguis enveja sana dels que exploren, o que siguis explorador i vulguis ser creible argumentant l’excel amb la previsió d’ingressos de la teva darrera idea.
Fan falta més explotadors en els processos de digitalització de les companyies, i més exploradors en el redisseny de processos a les organitzacions. El veritable valor per a una empresa és aconseguir equips híbrids on uns i altres col·laborin.
I tú… ets explorador o explotador? I el teu entorn?
