genís roca . cat

Models de presència a la xarxa

Aquest mes de maig fa set anys de la publicació d’un article on vaig proposar una matriu per analitzar models de presència a la xarxa, que em continua fent servei per ajudar a concretar estratègies a la xarxa. Qui ho llegeixi que tingui en compte que es tracta d’un text del 2002. Em sorprèn lo bé que ha aguantat el pas del temps…

Introducció

Un model de presència a la Xarxa és l’aplicació de conceptes molt bàsics: saber què es vol oferir, a qui, i com se li ho pot fer saber. Això portarà a decidir si cal tenir un sol web propi o bé mitja dotzena, o si, al contrari, cal triar no tenir-ne cap i cercar la manera de ser present —amb aquella idea o amb aquell producte— en el web d’algú altre o en altres espais de la xarxa. Quan calgui parlar de models de negoci, el que s’aplicarà serà l’un o l’altre segons el model de presència.

La presència a la Xarxa depèn de quina sigui l’activitat o objectiu bàsic i de quin sigui el públic principal. La resultant serà la posada en marxa d’una combinació d’accions o altra, que constituirà el model de presència.

L’objectiu d’aquesta tipologia no és tant l’anàlisi exhaustiva de quines són les possibles accions, sinó fer un model senzill i comprensible que serveixi d’eina de gestió per a la construcció de models de presència. Tot el que hi ha a la Xarxa és fruit d’una acció emissora. Hi ha qui emet, qui rep i qui fa les dues coses, però el que es troba a la Xarxa sempre és el resultat d’una emissió que ha fet algú. Per tant, s’entén per acció a la Xarxa l’activitat orientada a emetre quelcom: una reflexió, una iniciativa, una pregunta, un producte, una oferta, una idea, una dada…

Criteris per a la definició d’una tipologia d’accions a la Xarxa

Un missatge per correu electrònic és una acció, com també ho és un article, una nota de premsa, una revista, un newsletter, un web, un llibre o un banner. Es pot obtenir una classificació de tota aquesta diversitat de possibles accions fent servir tan sols tres eixos: el de la font d’emissió de l’acció, el de la seva periodicitat i el de la propietat de la plataforma que hi dóna visibilitat.

Font d’emissió de l’acció

Cal separar el concepte font d’emissió del concepte plataforma d’emissió, del qual es parlarà més endavant. Font d’emissió es refereix a qui ha preparat el que s’emetrà, encara que sigui combinant diferents recursos, cada un dels quals pot tenir diferents orígens i proveïdors. La font d’emissió és, doncs, un punt únic que pot correspondre a una persona física o jurídica, o a un grup de persones també físiques o jurídiques. Segons qui ho faci, la font d’emissió pot ser pròpia, aliena o compartida.

Propietat de la plataforma que dóna visibilitat a l’acció

Les plataformes, és a dir, els suports digitals que donen visibilitat a allò que s’emet (un web, una secció d’un web, una revista, un newsletter, una banner, etc.) també poden ser pròpies, alienes o compartides. Els casos de plataforma pròpia i aliena són evidents. Mereixen aclariment les plataformes compartides, que acostumen a ser el resultat d’acords i aliances d’empreses (joint ventures), on dues iniciatives o més assumeixen juntes l’impuls d’una nova plataforma, com és el cas d’alguns marketplaces en què diferents competidors s’ajunten per a obtenir economies d’escala en productes no estratègics.

Periodicitat de l’acció

Totes les accions que es porten a terme a la Xarxa són permanents. Un cop feta l’acció, és gairebé impossible aconseguir que desaparegui. Una vegada enviat un missatge, no hi ha manera de controlar el nombre de còpies, si serà enregistrat en algun dispositiu, imprès o enviat a algú altre. Cal considerar que allò que s’ha emès algun cop estarà per sempre potencialment accessible en algun punt de la Xarxa. Per tant, periodicitat de l’acció no fa referència a la seva data de caducitat, sinó al ritme d’emissió. Aquest ritme pot ser alt (per exemple, cada dia o cada dos dies), baix (per exemple, dos cops a l’any) o únic (un cop i prou), el que podriem simplificar com A, B o C.

Una tipologia bàsica d’acció

Si s’encreua la variable de la font d’emissió de l’acció amb la de la propietat de la plataforma, s’obté un primer quadre molt útil per a la classificació de les accions:

D’aquesta manera, es poden classificar tant les accions de producció pròpia que tenen com a destinació una plataforma també pròpia (com per exemple un sorteig al web d’una botiga), com altres accions pròpies pensades per a ser situades en una plataforma aliena (com ara el banner que es posarà a altres llocs web per a anunciar el sorteig anterior), o fins i tot accions alienes que se situaran en una plataforma pròpia (com és el cas dels webs que compren continguts a tercers). El tercer eix amb la freqüència d’emissió de les accions es representa gràficament amb una paleta de grisos, on una intensitat més gran simbolitza més freqüència d’emissió.

Vegem-ne un exemple:

Aquest gràfic és la representació d’una estratègia fonamentada en un lloc web propi basat en una alta freqüència de continguts també propis i, de manera molt ocasional, d’algun contingut aliè. Tot això es reforça amb una freqüència mitjana d’accions destinades a ser vistes des d’altres llocs web.

Actualització: En temps de Web 1.0 les empreses s’orientaven de manera prioritària a les activitats pròpies a plataformes pròpies, però l’actual Web 2.0 les ha obligat a parar compte de les activitats de tercers en espais també de tercers. Un nou model que ha comportat revisar l’estratègia i els models de presència a la Xarxa.