Sempre vaig tenir enveja de les tripulacions de la nau Enterprise quan el capità Jean-Luc Picard ordenava saltar a l’hiperespai i poc després tornaven a aparèixer en un altre lloc que bé podia estar al darrer racó de la galàxia. La mateixa maniobra va ser feta servir sovint per Han Solo en els seus intents de fugir del costat fosc de la força, i sempre vaig pensar que es tractava d’un recurs dels guionistes, una ficció, però… no només he confirmat que l’hiperespai existeix sinó que a més a més el visito tot sovint.
Quan les naus accedien a l’hiperespai desapareixien de les pantalles de radar, s’interrompien les comunicacions, i pels seus perseguidors era impossible preveure en quin punt de l’espai tornarien a aparèixer. I això em passa.
La tecnologia actual fa que sempre estigui connectat. El meu telèfon mòbil és una veritable central i quan no rep un correu electrònic és una trucada telefònica, un sms o un twitter, un missatge al mur de Facebook o un comentari en aquest bloc, una proposta d’enllaç a Linkedin o un reguitzell de nous continguts al meu lector de rss. Un festival. Però tot això s’atura sobtadament quan pujo a un avió i per megafonia m’indiquen que apagui el meu telèfon mòbil i qualsevol altra aparell electrònic. S’interrompen les meves comunicacions, desapareixo de les pantalles dels meus amics i entro a l’hiperespai. Ningú sap on tornaré a aparèixer. A vegades estic 15 hores desconnectat i torno a aparèixer a Xile, Paraguai o República Dominicana. En altres ocasions es tracta d’encara no una hora i reapareixo a Madrid, Sevilla, A Corunya o Paris. És el que té l’hiperespai, que mai se sap.
En reaparèixer es restableixen les comunicacions i un torna a estar en contacte amb la realitat. L’avió aterra, tornes a engegar el teu terminal i el món et saluda amb desenes de nous missatges pendents de llegir, un reguitzell de twitts i algunes trucades perdudes. Benvingut.
Confirmat: l’hiperespai existeix.
El sempre inquiet Marc Cortés no es va quedar indiferent en llegir les Social Media Predictions que un grup d’experts varen fer per aquest 2009, i va creure necessari repetir l’exercici per a obtenir una versió més local i menys nordamericana. Es va decidir a escriure a un grup de persones que respecto moltíssim per demanar-los quines serien les seves prediccions, i va tenir la gentilesa d’incloure’m a la llista.
En Marc ja ha publicat el resultat, també disponible en pdf, amb les aportacions de Cesar Calderón, Fernando Egido, Marek Fodor, Albert García Pujadas, Victor Gil, Javier Godoy, Xavier Guell, Raúl Hernández González, Joan Jiménez, Javier Martin, Jose Antonio del Moral, Icaro Moyano, Sebas Muriel, Pol Navarro, José Luis Orihuela, Juan Luis Polo, el propi Marc Cortés i jo mateix.
Aquesta va ser la meva predicció per a l’any 2009 pel que fa a l’ús i desenvolupament dels Social Media:
– “Habilitats digitals”, factor d’empleabilitat
Fa cinc anys es parlava molt del maquinari (processadors, memòria RAM, ampla de banda…) i ara es parla dels serveis (Google, YouTube, Flickr, Facebook….). Però aquest 2009 hauriem de començar a parlar de com ajudar la gent a desenvolupar-se. Ja no es tracta ni de les màquines ni de les aplicacions, sinó de les persones. No depèn de tenir més pressupost ni més funcionalitats, sinó d’aconseguir que la gent vulgui i adquireixi noves habilitats: saber treballar en xarxa, saber discriminar la informació, voler compartir el que saps, participar, pertànyer… Veurem aparèixer el concepte de “Habilitats digitals”, un requeriment per a qualsevol professional en actiu.
– “Reputació digital”, factor de credibilitat
Si la xarxa et contradiu no ets creïble. Les persones físiques i les persones jurídiques necessiten tenir monitoritzat el que es diu i s’explica d’elles, i ser-ne conscients quan elaboren discurs o estratègia. El 2009 consolidarà el negoci dels serveis relacionats amb la vigilància i la construcció de la reputació digital.
– “Back to basics”, factor de maduració
Molts deixaran de fer servir Facebook perque s’en fartaran de no entendre per a què serveix, i els que sí ho saben exploraran intensament altres plataformes socials més i millor segmentades. De la mateixa manera que molts blocs s’aturaran perque molts dels seus autors descobriran que no tenen rés a dir ni audiència que els llegeixi, i quedaran els que escriuen perque volen i saben el que volen. És com la borsa, abans qualsevol hi invertia i ara només hi queden els que volen o en saben, però no els que hi juguen.
– “Empreses 1.5”, factor de realisme
Les grans empreses començaran a utilitzar conceptes 2.0. No arriben tard, senzillament ara ja saben perque volen certes coses i on les faran servir. Si ets un purista 2.0 no podran comptar amb tu, però si estas disposat a sentir-te comfortable a la 1.5 estaran encantades de que les ajudis, tant si ets el seu client com si vols ser el seu proveïdor. En contra del que es diu, no ser 2.0 està lluny de suposar la seva fi.
Ara fa uns dies en Marc de San Pedro em va proposar ser entrevistat a la revista Valors, una d’aquelles iniciatives que torna a confirmar que Mataró és una ciutat diferent, dotada d’un dinamisme tant oficial com ciutadà que fa possibles projectes ben singulars i envejables. Va ser tot un plaer, i l’entrevista feta per Joan Salicrú ja està publicada a la xarxa i ben aviat sortirà l’edició en paper. Els mateixos Joan i Marc han reproduit el text de l’entrevista als seus blocs, i d’altres com en Joan Antoni Barón (alcalde de Mataró), Ramon Bassas o la Sílvia Cobo se n’han fet ressó.
En Joan Salicrú s’ha vist obligat a editar les respostes per encabir-les a l’espai disponible a l’edició en paper de la revista, i m’he sentit molt còmode (i agraït) amb el resultat. Em permeto compartir aquí el text íntegre previ a aquesta edició:
Creu que en fem un gra massa sobre la influència d’Internet, les xarxes socials i els ordinadors a la nostra vida?
Ben al contrari, crec que encara hi ha bosses (de gent, d’empreses, de sectors…) que no han acabat d’entendre tot el que això suposarà. Hi ha qui encara ho veu com a tecnologia mentre que el realment rellevant és social. No es tracta de internet ni d’ordinadors, sino de persones. De com la gent es parla i es relaciona, com s’organitza i com es mobilitza, com apren i com ensenya, com s’educa i com es diverteix… estem davant un nou context socio-econòmic: molta més informació, moltes més fonts d’informació, lliure circulació d’idees i persones, ciutats més massificades, mercats globals, popularització de la tecnologia… el que està passant a Internet és només la punta de llança, però el que realment està passant és que la gent està trobant noves maneres de socialitzar-se. I socialitzar-se sempre ha estat quelcom interessant i desitjable. Ens fa més humans.
L’evolució humana està marcada per aquells moments en que hi ha canvis significatius o bé en els models socials (com ens relacionem) o bé en els models econòmics (com som nés competitius per a guanyar-nos la vida i tirar endavant). La nostra història està marcada per la capacitat de fer eines (primer amb pedres, després amb fusta i més tard amb metalls), per la descoberta de l’agricultura i la domesticació de les espècies, el vapor, l’electricitat… i cadascun d’aquests avenços va tenir una conseqüència social (el sedentarisme, la democràcia…).
Estic convençut que els temps d’Internet s’han de llegir en aquesta clau de canvi social realment important. Canvien les maneres com els nostres fills es relacionen entre ells, canvien les maneres com nosaltres estem en contacte amb els nostres col•legues, canvien les maneres com les families es mantenen en contacte malgrat les distàncies, canvien les maneres com la informació arriba a casa meva, canvien les maneres com participo i com faig saber la meva opinió…
No. No crec que n’estiguem fent un gra massa. Ben al contrari, em preocupa com molts dels nostres dirigents estan dissenyant avui el nostre mig i llarg termini sense haver entès encara ni aquest fenòmen ni les seves conseqüències.
Ara ja fa uns quinze anys que va irrompre Internet a les nostres vides, després el correu electrònic, més tard els blocs i encara més tard instruments 2.0 com el Youtube o el Twitter. Creu que anem assimilant el que suposen aquests invents? És a dir: sabem ja quin ús donar a cada cosa o encara patim una certa fascinació i al•lucinació per aquests estris?
És molt difícil que ho estiguem assimilant, perqué no és senzill. Tot és molt nou i encara són molt poques les coses que es poden considerar consolidades. Estem entrant en el que podríem anomenar “societat xarxa”, una época en que les maneres de relacionar-se i les lògiques de com es genera i es distribueix la informació estan canviant. Davant aquest fenòmen necessitem conèixer noves eines, però sobre tot noves habilitats i noves actituds.
Tot just ara estem deixant endarrera una etapa en que tothom parlava dels aparells. Dels PCs, dels processadors, de la memòria RAM, dels mòdems, de l’ADSL… si tenies un AT o un Pentium, o si el teu monitor era de fòsfor verd o de color. Ara ja gairebé ningú en parla d’això i ho podem donar gairebé per assimilat. Superats els aparells, ara tothom parla dels serveis: Google, YouTube, Twitter, Facebook… cada dia n’hi ha un de nou i és un veritable esforç intentar estar al dia per saber què son i per a què serveixen. Encarà n’hi haurà més de nous, que avui no podem ni imaginar, i també en desapareixeran molts. Però el realment rellevant serà quan també superem aquesta fase i parlem ja de les actituds. El rellevant de YouTube no és que qualsevol pugui publicar-hi un video, sinó que hi ha gent amb l’actitud de compartir… i n’hi ha que ho porten només a l’àmbit professional però n’hi ha d’altres que ho porten a l’àmbit personal. És a dir, diferents actituds. Gent que veu normal que qualsevol pugui escriure el que vulgui a Internet i altres que creuen inadmisible que qualsevol pugui parlar d’ells a la xarxa sense el seu consentiment.
Crec que la digitalització i la connexió en xarxa son dos atributs ineludibles del nostre futur, i si bé és cert que això comportarà nous estris (ull als dispositius mòbils que vindran) i nous serveis (ara està de moda Facebook i Twitter, però en vindran d’altres), el més rellevant seràn les noves habilitats i les noves actituds. Gent que treballa en xarxa (si cal, amb desconeguts), que comparteix dubtes i opinions, que gestiona tant la sincronia com l’assincronia… tot plegat serà un aprenentatge lent, doncs com dèiem abans, es tracta de quelcom social i no pas només tecnològic. Sempre és més difícil modificar les maneres de fer que no pas la formació tècnica en una eina o aparell.
Quins efectes positius poden tenir xarxes com el Facebook? I quins de negatius?
Les xarxes socials, com ara Facebook, permeten que la gent es pugui trobar i reunir. I aquest ha estat sempre un desig molt humà. Antics alumnes d’una determinada escola que es retroben gràcies a la xarxa un munt d’anys després, o seguidors d’un club de futbol que troben un espai on discutir les alineacions i celebrar o plorar els resultats, o membres d’un mateix gremi o ofici que poden comentar detalls de la seva professió. Espais com Facebook permeten això, trobar-se i organitzar-se, i això és positiu sense cap mena de dubte.
Ara bé, crec que les xarxes socials són una moda que passarà. Tothom hi és però no tots saben perquè. N’hi ha que hi són per que creuen que no ser-hi et delata com algú que no està al dia, d’altres hi són senzillament per que els seus amics hi són… i ben pocs hi són per donar sortida a un objectiu concret. Hi ha molta gent a Facebook que en realitat no necessita cap xarxa social. No vol un lloc de trobada ni té un objectiu compartit que vulgui resoldre amb un grup més gran de gent a la xarxa. Hi és per ser-hi. Quan passi una mica la moda la cosa s’ajustarà a uns paràmetres més normals i les xarxes socials seran més especialitzades i tindran objectius (personals, professionals…) més específics.
És el mateix l’impacte en el món urbà que en el rural, d’aquestes noves tecnologies? Com pot ajudar a obrir societats tancades, sobretot del món rural?
Va haver-hi un moment en que l’accés a Internet demanava utilitzar aparells prou extranys, i no tothom hi podia accedir. Es va parlar molt de l’escletxa digital (el “digital divide”), és a dir, del risc que es configuressin dues societats: la que tenia accés a Internet i la que no, i es varen invertir molts diners en aconseguir que tots els territoris, per remots que fossin, tinguessin accés a Internet. Després es va parlar d’alfabetització digital i es varen fer programes per tal que tothom aprengués a fer anar un ordinador i un processador de textes o un full de càlcul. D’aquella època encara ens ha quedat la imatge de que les zones rurals tenen menys capacitat per assimilar aquesta mena d’avenços, igual que aquells sectors menys afavorits de la nostra societat. Però la realitat canvia ben ràpidament. Si aneu a un locutori per exemple del Raval veureu magrebins o colombians videoconferenciant amb els seus parents, utilitzant la telefonia IP amb tota normalitat, quan encara hi ha molts i molts dels nostres executius que encara no han fet mai una videoconferència.
Actualment al Japó el dispositiu d’accés a Internet més utilitzat ja no és un ordinador, sinó un dispositiu mòbil. Tots els telèfons mòbils tenen accés a Internet. Tothom (o gairebé) té telèfon mòbil. Tots els territoris (o gairebé) tenen cobertura de telefonia mòbil. Tots els serveis (google, Facebook, Twitter…) tenen versions per a dispositiu mòbil… és a dir, ben aviat no hi haurà massa problema ni tècnic ni formatiu que justifiqui que un territori o un segment de la població tingui millor o pitjor accés a la xarxa. Per tant, el quid de la questió seran els usos. Quins problemes es resolen millor gràcies a la tecnologia, visquis en un poble del Pirineu o a al bell mig de la Rambla de Sabadell.
És correcte l’educació en noves tecnologies que estan rebent els més menuts actualment?
Decididament no. Com diu Alan Kay del MIT: “una tecnologia només és tecnologia si tu vares nèixer abans que ella”. Pels nostres fills un ordinador, un DVD o un escàner no són tecnologia, de la mateixa manera que per a nosaltres tampoc ho és la tele o un telèfon però sí ho era pels nostres pares, que a la seva vegada no veien la llum o la ràdio com tecnologia però sí els nostres avis. A més a més, avui dia el més probable és que qualsevol de nosaltres tingui un millor equip informàtic a casa que a la feina (fins no fa gaire era just al revés), i el mateix passa amb els nostres fills: molt sovint tenen millor equipament a casa que a l’escola.
Els nostres fills no necessiten formació en tecnologia, sinó habilitats digitals. Aprendre a buscar a Internet, aprendre a decidir quina de les moltes fonts d’informació serà la més correcta, aprendre a detectar quan una web o un fitxer poden contenir virus, en quins casos no és prudent donar la teva adreça de correu electrònic, i un llarg etcètera ben diferent a les actuals sessions d’aprendre Word o Excel, o què és RAM i ROM. Avui no deixen entrar als nostres fills a l’aula amb el telèfon mòbil, però ben aviat el mòbil serà l’eina amb la que els alumnes faran els treballs, doncs enlloc d’un text sobre Joan Miró els demanaran un video… i la càmara per filmar és al mòbil.
