Constància
setembre 6th, 2007 by
genisroca
“La constància és la clau de les estratègies a la blogsfera. Abandonar no es perdona.”
Archive for setembre, 2007
El futur ja és aquí
setembre 5th, 2007 by
genisroca
“El futur ja és aquí, només que mal repartit”
Bruce Sterling
escriptor
(1954 – )
A la feina et deixen visitar qualsevol web?
setembre 5th, 2007 by
genisroca
Porto un temps dedicat a explicar a grans empreses la connexió que existeix entre el que està passant a Internet i els canvis socials que hi ha, i avisant les conseqüències que tot això tindrà dins les grans organitzacions. Algunes d’aquestes idees ja han estat comentades en aquest blog: que el significat de “saber” ha canviat de ser capaç de recordar i repetir informació, a ser capaç de trobar-la i fer-la servir; que compartir la informació també dona poder; que cal col·laborar per a sobreviure; que hi ha informació rellevant que sorgeix de les persones i no només de les organitzacions; que arriben els nadius digitals… i que tot plegat genera tant oportunitats com tensions, por, canvis, problemes…
Hi ha una altra idea subjacent que encara no he desenvolupat aquí: l’empresa ja no pot subministrar als seus empleats tota la informació que necessiten per a desenvolupar correctament la seva tasca. La informacio corporativa ja no és suficient. Cadascú, tenint en compte la seva realitat concreta (projectes, clients, sectors, equips, coneixements previs…) ha de fer-se el seu còctel particular de fonts d’informació per a poder ser competitiu i eficaç. Aquest còctel és tant personal i particular que difícilment la millor intranet del món, el millor sistema d’informació corporativa del món, el podrà igualar. Els sistemes interns de gestió de la informació i del coneixement són necessaris, indispensables, però actualment cal complementarlos inevitablement amb una gestió personal de la informació. Un professional no pot delegar aquest factor i deixar-lo en mans de la seva empresa (si més no, un professional intensiu en coneixement).
Doncs bé. Sorprèn que encara avui moltes d’aquestes grans empreses i corporacions impedeixen l’accés dels seus empleats a forces de les webs que alguns ja hem incorporat com a ingredients del nostre còctel personal per a ser més eficaços (però, no conec que facin registres per evitar que algú entri a la feina amb un quadern de sudokus per perdre el temps). Conec empreses on els serveis centrals de sistemes d’infromació eviten que qualsevol lloc de treball pugui accedir a YouTube. I a YouTube hi ha videos molt potents per a qualsevol ofici del món. Conec empreses que eviten l’accés a SlideShare. I a SlideShare hi ha presentacions molt útils per a desenvolupar molts temes. Conec empreses des d’on no es pot accedir a LinkedIn. I a LinkedIn es localitzen molt bons professionals amb qui col.laborar per a portar un projecte a bon port. I tot això no fa mes que demostrar que encara estem lluny d’on hauriem d’estar. O el que és pitjor, demostra que algunes àrees de decisió a empreses de l’IBEX 35 encara estan en mans de directius totalment desconnectats de món real.
Llegeixo a Alianzo la següent notícia: L’associació de sindicats del Regne Unit (TUC) reclama que els treballador puguin accedir a xarxes socials com Facebook en hores de feina. M’agradaria viure en un país on aquesta reclamació la fes una associació patronal.
Model de negoci
setembre 3rd, 2007 by
genisroca
“Al darrera de cada fortuna hi ha un crim”
Honoré de Balzac
escriptor
(1799-1850)
Nicholas Carr i l’amoralitat de la 2.0
setembre 3rd, 2007 by
genisroca
Fa anys que segueixo amb atenció Francis Pisani, que des de gener ha deixat de mantenir el seu blog en castellà però que segueix al peu del canó al seu blog en francès hostatjat a Le Monde. I com sempre, Pisani torna quan la majoria tot just estem considerant la possibilitat de començar a anar-hi. Aquest agost vaig dedicar una entrada a Andrew Keen i el seu The cult of the amateur tant crític amb tot allò 2.0 i a qui Pisani també va dedicar tres posts (1, 2 i 3) fins demostrar que es tracta de poc més que un moralista republicà. Doncs bé, Pisani localitza Nicholas Carr (el de la foto) com el més seriós dels crítics, i diu que ho és ja des del 2005. Conec Nicholas Carr pel seu treball de 2004, Does IT Matter?, on va entendre (i va explicar) que les TIC ja no són un avantatge competitiu sinó una necessitat com l’electricitat o l’aigua (tenir-les no et fa millor, però no tenir-les t’expulsa del mercat). Però no sabia que Carr s’hagués posicionat respecte la 2.0.
En un post d’aquest agost Pisani recupera un assaig de 2005, The amorality of Web 2.0, on Carr denuncia els tics gairebé religiosos dels promotors de la Web 2.0, segons ell uns nostàlgics dels seixanta que encara no han entès “que la xarxa pertany més als negocis que a la conciència, i és més un centre comercial que una comuna“, i els acusa d’amorales, és a dir, sense moral. Diu que impregnen la web d’una necessitat de transcendència que no deixa veure la xarxa d’una manera objectiva, una força moral enlloc d’una simple connexió inanimada de màquines i programes. Carr ja parla del concepte de veneració a l’amateur que ara està recuperant Andrew Keen, i fins i tot va més enllà i acusa als seguidors de la 2.0 de deixar-se influenciar pels hippies i els marxistes. Malgrat aquests ecessos, Pisani recomana parar compte a alguna de les crítiques de Carr: l’estructura dels canals 2.0 pot propagar tat coses bones com dolentes; cal desconfiar d’alguns mashups que es basen en dades de tercers que no han estat comprovades; i la crítica que més m’ha agradat: facilitar mitjans de producció a les masses i negar-li la propietat del resultat de la seva feina pot possibiitar que una minoria concentri el valor econòmic de tot aquest esforç distribuït i no retribuït.
Com diu Pisani, cal escoltar aquestes crítiques, doncs en algun dels seus arguments potser s’està verbalitzant allò que no volem sentir, potser portats per la passió.
