Col·laborar per a sobreviure
Els arqueòlegs que treballen els origens de la humanitat daten les restes fòssils amb un marge d’error d’alguns milers d’anys. Des d’aquesta perspectiva macro de le cronologies, el moment actual presenta una novetat radical: som la primera generació a la història de la humanitat en la que el pare aprèn del fill. Estan confluint al menys dues novetats determinants: d’una banda una major esperança de vida que fa que els pares ja no es morin als 30 o 40 anys d’edat (com passava a principis del segle XX) sinó als 80 o 90, amb la qual cosa el fill conviu amb el declivi del pare. D’altra banda la corba exponencial de l’evolució tecnològica que fa que apareguin canvis radicals en períodes de temps molt curts. Als nostres avis els costa seguir el ritme de la telefonia mòbil, als nostres pares els costa entendre les consoles de videojoc, i a nosaltres ens costarà entendre potser la realitat virtual, o el que sigui que ens portarà el futur més immediat. Sigui el que sigui, seran els nostres fills els qui ens ajudaran a entendre-ho, igual que nosaltres ajudem als nostres progenitors a programar el video o a configurar el to de trucada del mòbil.
El mercat laboral valora cada cop més un conjunt d’habilitats i recursos que en moltes ocasions el fill no pot aconseguir si es basa només en el pare. El pare li pot ensenyar un ofici, o fins i tot li pot facilitar contactes, però difícilment li ensenyarà a manegar grans quantitats d’informació i de fonts d’informació, i a utilitzar recursos tecnològics de nova generació, i a dominar un segón o un tercer idioma, etc. I el que és pitjor, la resta de sistemes socials per a formar als nostres fills tampoc poden ser massa eficients en aquest sentit. No està clar que aquests recursos (tecnologia punta, xarxes socials d’informació, etc) es resolguin correctament des de l’escola o la universitat. En aquest context, els fills reben un missatge inherent: la competitivitat, l’empleabilitat, la supervivència en darrera instància, depperceben los hijos perciben un mensaje inherente: la competitividad, la empleabilidad, la supervivencia en última instancia, depèn de tècniques i habilitats que són més fàcils d’aprendre entre iguals, entre parells, que amb pares i/o professors.
Crec que aquí hi ha un dels eixos ( no l’únic) en el que es basa aquest moviment social col·laboratiu que s’ha etiquetat com a Web 2.0. Sorgeix una generació que basa el seu coneixement i el seu aprenentatge en la col·laboració. Qui comparteix i distribueix informació es converteix en un node valorat per la xarxa. És útil. Qui bloqueja la informació no és útil i la xarxa el rebutja. Si la xarxa et rebutja quedes fora del circuit d’informació i de coneixement i perds valor, competitivitat, empleabilitat… probabilitat de sobreviure. En aquesta generació-xarxa només el fill de papà que ja té la vida resolta es pot permetre el luxe de no ser col·laboratiu.
Tornant al símil de l’arqueologia: en paràmetres de macro-història una tecnologia és rellevant en la mesura que altera la manera com la gent es guanya la vida. La tecnologia lítica va permetre millorar les tècniques de cacera i manipulació i va permetre millorar les possibilitats de supervivència dels seus usuaris. La tecnologia neolítica va consistir en la domesticació de certes espècies, tant vegetals com animals. Qui va aprendre a gestionar un cultiu o un ramat va millorar les seves possibilitats d’alimentar-se i de sobreviure. I així successivament amb el ferro, el vapor, l’electricitat, la informàtica i ara la xarxa… totes aquestes tecnologies han alterat la manera com els humans (o alguns d’ells) logren sobreviure. Però si fins ara els nostres pares ens podien ensenyar a criar ovelles, a plantar cibada, a forjar el ferro o a teixir el lli… ja no son igual d’útils quan es tracta de desenvolupar-se en aquesta societat de la informació, de relacionar-nos amb persones de diferents països i idiomes mitjançant la telemàtica, i tampoc quan es tracta de canviar d’ofici (no d’empresa, sinó de professió) cada cinc anys, i tampoc quan es tracta de gestionar la incertesa com un actiu i no com un problema, o quan es tracta de viure on-line les 24 hores del dia. Els pares ens transmeten valors, que no és poc, però per a la resta cada cop ens poden ajudar menys tant pares com professors, i només ens podem basar en els companys. D’aquí al peer-to-peer i a un nou model social: o col·labores o mors.
Deixa un comentari