L’inici de l’orígen
”Un protó és una part infinitesimal d’un àtom, que és en si mateix, per descomptat, una cosa insubstancial. Els protons són tan petits que una miqueta de tinta, com el punt d’una lletra i, en pot contenir uns 500.000 milions d’ells, o força més que el número de segons necessaris per a completar mig milió d’anys. Així que els protons són extraordinàriament microscòpics, per dir-ho d’alguna manera.
Ara, imagina, si pots -i no pots, és clar-, que apretes un d’aquests protons fins a reduir-lo a una milmilionèsima part de la seva mida normal en un espai tant petit que un protó semblés enorme al seu costat. Introdueix després, en aquest minuscle espai, una unça de matèria. Molt bé. Ja estas en condicions de posar un univers en marxa.
Estic donant per suposat, òbviament, que el que vols construir és un univers inflacionari. Si enlloc d’això volguessis construir un univers clàssic més antiquat, tipus Gran Explosió, necessitaries materials suplementaris. Et caldria, en veritat, agrupar tot allò que hi ha (fins a la darrera partícula de matèria des d’aquí fins al límit de la creació) i apretar-ho fins a reduir-ho a un punt tant infinitessimalment compacte que no tingués absolutament cap dimensió. Això és el que s’anomena una singularitat.
En tot cas, estigues preparat per a una explosió gran de veritat. Voldràs retirar-te a un lloc segur per a observar l’espectacle, com és natural. Per desgràcia, no hi ha cap lloc on retirar-se, perque no hi ha cap lloc fora de la singularitat. Quan l’univers comenci a expandir-se, no ho farà per omplir un buit més gran que ell. L’únic espai que existeix és el que va creant en expandir-se.
És natural, però erroni, visualitzar la singularitat com una mena de punt prenyat que penja en un lloc ilimitat i fosc. Però no hi ha cap espai, no hi ha cap foscor. La singularitat no té res al seu voltant, no hi ha espai que pugui ocupar ni lloc. Ni tant sols cal preguntar quant temps ha estat allà, si acaba de brollar a l’existència, com una bona idea, o si ha estat allà sempre, esperant tranquilament el moment més adequat. El temps no existeix. No hi ha cap passat del que sorgeixi.
I així, partint del no rés, s’inicia el nostre univers
En una sola palpitació cegadora, un moment de glòria massa ràpid i expansiu per a intentar expresar-ho amb paraules, la singularitat adquireix dimensions celestials, un espai inconcebible. El primer animat segón -un segón al que molts cosmòlegs consagraran carreres amb les que l’aniran tallant en seccions cada cop més fines- produeix la gravetat i les demés forces que gobernen la física. En menys d’un minut, l’univers té un milió de milers de milions de kilòmetres d’amplada i segueix creixent ràpid. Ja fa molta calor, 10.000 milions de graus, prou per a que s’iniciin les reaccions nuclears que creen els elements més lleugers, hidrògen i heli principalment, amb una miqueta de liti (un àtom de cada 100 milions). En tres minuts s’ha produit el 98% de tota la matèria que hi ha o que arribarà a haver-hi. Tenim un univers.”
Bill Bryson
Una breve historia de casi todo.
(2003) Barcelona: RBA, pàg. 19-20
Deixa un comentari