L’Hospital Sant Joan de Déu (HSJD) de Barcelona és una de les institucions mèdiques materno-infantils més reconegudes d’Europa, i FAROS és la seva plataforma per a promocionar la salut i el benestar infantil. En aquest context cada any editen un monogràfic per aprofondir en un tema concret, els anomenats Quaderns Faros, i he tingut l’honor de coordinar el d’aquest 2015, titulat “Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement en una societat digital”. És una obra coral on 17 reconeguts autors aporten la seva visió i consells, i on hem volgut coincidir en una mirada optimista i positiva sobre les oportunitats i avantatges que la tecnologia aporta i aportarà als nostres fills, però també conscient d’on cal estar atent i alerta.
Comparteixo aquí el meu article en aquest 9è Quadern Faros:
L’impacte del fet digital en nens i adolescents
Hi ha dues coses que diferencien els humans de la resta d’espècies animals: el llenguatge i la tecnologia. És a dir, d’una banda la nostra capacitat de comunicar-nos, compartir coneixement i coordinar-nos. I de l’altra, la nostra capacitat d’augmentar les nostres capacitats, de ser més productius i resoldre problemes complexos. Cada cop que la humanitat ha estat capaç de fer un salt qualitatiu i significatiu en la seva tecnologia o en la seva capacitat de comunicar-se, això ha tingut profundes conseqüències culturals, socials i econòmiques. Els historiadors ho anomenen un canvi d’era, doncs són veritables fites que marquen un abans i un després.
El canvi d’era que estem vivint està relacionat amb la nova capacitat dels humans d’expressar-se amb uns i zeros. Tant se val si es tracta d’un text, un so, o una imatge, estàtica o en moviment, sigui el que sigui ho podem codificar en llenguatge binari i transmetre-ho a qualsevol part del món gairebé a l’instant. És una fita a l’alçada de la invenció de l’escriptura, la impremta, la ràdio o el cinema, doncs modifica de manera dràstica la nostra capacitat de comunicar-nos. I per tant modifica els paràmetres de les relacions socials, i del poder. Aquesta capacitat de tractar la informació amb uns i zeros ha donat peu al desenvolupament de la informàtica, i quan hem estat capaços de connectar els diferents ordinadors entre ells hem assolit una capacitat de processament i distribució de la informació difícil d’assimilar, que no fa més que multiplicar-se de manera exponencial una i altra vegada.
La Revolució Industrial es va basar primer en la màquina de vapor i després en el motor d’explosió i va marcar una etapa de desenvolupament mundial basada en l’enginyeria i les infraestructures. Va suposar l’aparició de noves indústries i va marcar l’obsolescència de vells models productius que ja han desaparegut. Va suposar l’aparició de nous perfils professionals i fins i tot va derivar en un èxode cap a les ciutats.
Ara afrontem una nova revolució, aquest cop digital enlloc d’industrial, basada en noves maneres de generar i fer circular la información. La información s’ha tronat central a la nostra societat, i les dades són el nou motor de l’economia.
Ens trobem al bell mig del desplegament d’una tecnologia disruptiva que està modificant la societat. Inicialment només hi tenien accés les empreses i les institucions, però ara bona part de la ciutadania ja té la capacitat d’incorporar els seus propis missatges i continguts a aquest flux binari que connecta el món. I ben aviat serà normal que hi tinguin accés objectes quotidians com ara un cotxe, un contenidor d’escombraries, un fanal del carrer o una pròtesi. El resultat és que ara les famílies parlen per WhatsApp, els alumnes tenen accés a més informació que la coneguda pel seu professor, no cal comprar un diari per estar informat, els pacients interroguen als metges amb convenciment, els mecànics de cotxes porten bata blanca, i un munt de detalls de la nostra vida quotidiana que s’han vist profundament alterats. La digitalització comença a ser un requeriment per a ser competent tant socialment com professionalment.
Aquest fet té fortes correlacions amb la profunda transformació econòmica i social que estem vivint. Moltes de les variables que ordenen el nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la informació, la tecnologia, l’ensenyament, l’economia, el treball… i tot això impacta de manera rellevant en tot allò que ens defineix i configura com a societat: la identitat, la pertinença, la participació, la col·laboració, l’autoritat, la propietat… Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé en observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa i s’ajuda. Un espai vital.
Cada generació gestiona el seu canvi
Sovint ens preguntem on ens portarà la tecnologia. Com canviarà les nostres mane- res de fer i quin impacte tindrà en el nostre dia a dia. Però sovint oblidem que no- saltres també influïm, i molt, en la tecnologia que tenim. Costa saber què és causa i què és conseqüència, com també costa saber si va ser primer l’ou o la gallina. La tecnologia ens farà canviar, però també és cert que nosaltres fem canviar la tecnologia. Tenim tecnologies que modifiquen les maneres de comunicar perquè necessitàvem comunicar-nos de maneres diferents. Tenim tecnologies que ens fan més socials perquè volíem ser més socials.
En una època en que l’accés al coneixement era un bé escàs, com per exemple l’època industrial del segle XIX o l’edat mitjana, el model més adequat per assegurar processos de transferència de coneixement era recollir els alumnes en una aula i allà concentrar tota l’activitat. En aquell edifici hi havia els llibres, els professors, la pissarra, els companys, i aquell era el millor ambient i la millor acumulació possible de recursos per garantir el coneixement d’una disciplina. Però el moment actual és ben diferent.
Una transferència de coneixement basada en un mateix grup d’alumnes durant un llarg període d’anys, un nombre limitat de professors, i els recursos d’un parell d’edificis és un model que ha quedat clarament obsolet.
Les escoles es basen en una tecnologia obsoleta, i no ens referim a si les pissarres son electròniques o si fan servir ordinadors enlloc de llibretes, sinó a l’arquitectura d’un edifici tancat i la relació amb un nombre limitat de persones. Amb la tecnologia antiga col·laborar era fer un treball en equip, on l’equip eren quatre companys que podien quedar en sortir de classe. Amb la tecnologia actual col·laborar és fer un treball en xarxa, on la xarxa poden ser centenars de persones repartides pel món, la majoria de les quals no es coneixen ni ho faran.
Tenim l’actual tecnologia perquè necessitàvem escalar la nostra capacitat de col·laborar i compartir, i perquè ja no podíem resoldre les nostres necessitats de coneixement si ens limitàvem a un nombre petit de nodes, i perquè necessitàvem accedir-hi gairebé en temps real i ja no era suficient fer-ho amb la demora que provoquen les cartes, trucades i visites.
Òbviament, és un camí amb riscos. Tota nova tecnologia demana una fase d’adapta- ció, de prova i error, que no tothom resol amb la mateixa eficàcia ni amb els mateixos resultats. En descobrir el foc n’hi ha que es varen cremar. En descobrir l’aeronàutica n’hi ha que es varen estavellar. En descobrir la química n’hi ha que es varen drogar. Cada descoberta, cada exploració, té els seus riscos. Però ara tenim el foc més con- trolat, els avions són més segurs, i la química salva vides. Tot i que continuen havent mals usos, però cada cop en som més conscients i treballem per combatre’ls i minimitzar-los. Ara estem a la fase de la descoberta del que anomenem TIC, on clarament la societat es troba en ple període de prova i error, i observem preocupats com n’hi ha que es cremen, n’hi ha que s’estavellen i n’hi ha que es droguen. Però també observem convençuts que és una tecnologia que ens permetrà avançar, volar més lluny i salvar vides. I les dues coses són certes: hi ha riscos i hi ha oportunitats. Som la generació que haurà d’aprendre a desenvolupar i normalitzar els usos d’una nova i poderosa tecnologia: la capacitat d’accedir i compartir informació en temps real.
El llenguatge és clar: definim com a “tecnologia” aquells avenços tècnics posteriors al nostre naixement. Els nostres pares deien “màquina d’escriure”, i nosaltres no la consideràvem “tecnologia”, sinó un objecte antic gairebé entranyable. Nosaltres diem que un PC és tecnologia, però els nostres fills d’onze anys ho consideren una andròmina antiga, gairebé entranyable. Si teniu cinquanta anys sou la generació que ha ensenyat els seus pares a fer servir una màquina de fotos, un ordinador o un telèfon mòbil. Els nostres fills també ens ensenyaran a fer servir tecnologies que ara no podem imaginar, de la mateixa manera que els nostres pares no podien imaginar un GPS o una cuina vitroceràmica per inducció.
El repte és com acompanyem els nostres fills en l’etapa de prova i error que estan vivint amb l’arribada d’aquestes noves possibilitats de comunicar-se i accedir a la informació.
Molts cometran errors. Però l’error més greu és no provar-ho.
Els meus pares van néixer en un poble més aviat petit, regit per uns determinats usos i costums. Sóc d’aquesta generació que va tenir el privilegi de jugar al carrer, deixar la bici tirada a qualsevol lloc i fer una cabana entre diversos amics. Anava a l’escola, jugava, comprava el pa en tornar a casa i tot era raonablement previsible. Fins que per progressar en els meus estudis vaig haver d’anar a la ciutat. Aquell dia els meus pares em van advertir dels riscos que implicava moure’s per una ciutat. Gent desconeguda, alguns d’ells malintencionats i altres fins i tot perversos; cotxes que circulen esbojarradament quan creues; bars i botigues on ningú et coneix ni et saluda… però m’hi varen deixar anar. Sabien que la ciutat seria el territori on hauria de desenvolupar-me amb normalitat si volia tenir alguna oportunitat. Havia d’aprendre a moure-m’hi i, passat el temor inicial davant la novetat, descobrir que la ciutat també oferia grans oportunitats. Espectacles culturals que mai havia pogut imaginar, espais de coneixement més que densos, gent interessant, oportunitats laborals. Avui la ciutat és l’espai on visc, on m’he enamorat, on aprenc, on jugo i on intento educar els meus fills. Visc a la ciutat.
Passa quelcom semblant amb Internet. Hi ha molts pares preocupats pels seus fills. Passejar per Internet té els seus riscos. Està ple de gent desconeguda, alguns d’ells malintencionats i altres fins i tot perversos, bars i botigues… però també espectacles culturals que mai havíem pogut imaginar, espais de coneixement, gent interessant i moltes oportunitats. Necessitem que els nostres fills adquireixin habilitats i normalitat a la xarxa, perquè aquesta és la ciutat on viuran. On s’enamoraran, aprendran, jugaran i intentaran educar els seus fills. Demorar l’accés a la ciutat hagués estat crític per al meu desenvolupament personal i professional.
Tinc amics i companys que no van gestionar bé l’experiència. A uns els van atracar, altres van caure en les drogues i altres van confiar en gent que no mereixia ni una salutació. Uns van aprendre millor que altres les regles de joc de la ciutat, però els més malparats van ser els que no van fer aquest aprenentatge. Objectivament, la ciutat és un territori d’oportunitats, i l’any 2013 va ser la primera vegada a la història de la humanitat que hi ha més gent vivint en ciutats que no fora d’elles. El mateix succeirà amb Internet. Hi haurà més gent amb aquesta capa digital incorporada en el seu dia a dia que no gent sense, i serà clau de competitivitat. Si desitgem el millor pels nostres fills, el millor serà que els acostumem a visitar-la. I en lloc de donar-los el missatge de la por i convertir-los en recelosos i desconfiats, intentar que vegin els avantatges i sàpiguen aprofitar-los. Per això es bo començar a viatjar amb ells des d’edats primerenques, ensenyar-los els vostres racons preferits i intentar trobar els llocs que a ells més els poden interessar. Fins que arriba un dia que els heu de deixar anar sols, confiant que no faran massa tonteries perquè els heu educat bé. Encara que a un sempre li queda el dubte. Però per molts dubtes que tinguem, sabem que els hem de deixar anar. És crític per al seu desenvolupament. Desitgem que siguin ciutadans de ple dret en el nou món que s’està gestant.
Cada generació necessita una tecnologia, i en gestiona els canvis que comporta. A nosaltres ens ha tocat aquesta, enlloc de la màquina de vapor.
Noves competències, nous ciutadans
En aquest context tant pares com fills, i la societat en general, haurem de desenvolu- par noves habilitats i competències. Algunes de ben complicades. Haurem d’apren- dre a gestionar grans volums d’informació, relacionar-nos de manera multicanal, protegir la nostra privacitat, resoldre nous problemes d’addicció, preveure nous tipus d’exclusió social, tenir cura de la nostra identitat pública, canviar les maneres d’aprendre i treballar, però també les de jugar i divertir-nos. I ben segur que tot això modificarà els nostres llocs de treball, les nostres escoles, els nostres governs, les for- mes d’expressió artística i bona part de l’activitat econòmica. No hi ha massa dubte
que els nostres fills hauran de fer servir tecnologia, sigui quina sigui la feina que acabin fent i la ciutat o poble on acabin vivint, doncs sense tecnologia i una llista d’habilitats com les que acabem de compartir podria ser que no tinguessin massa oportunitats laborals, i el que és encara pitjor, socials.
El mercat laboral valora cada cop més un conjunt d’habilitats i recursos que en mol- tes ocasions el fill no pot aconseguir si es basa només en el pare. El pare li pot ense- nyar un ofici, i li pot facilitar contactes, però difícilment l’ensenyarà a manegar grans quantitats d’informació provinents de múltiples fonts, o tecnologies disruptives de darrera generació. I el que és pitjor, no està clar que l’escola o la universitat (si més no la d’avui) els ho pugui ensenyar. En aquest context els fills reben un missatge inhe- rent: el que necessiten per relacionar-se, i probablement també per treballar, depèn de tècniques i habilitats que són més fàcils d’aprendre entre iguals, entre parells, que amb pares o professors.
Si la xarxa et rebutja quedes fora del circuit d’informació i de coneixement i perds valor, competitivitat, empleabilitat… probabilitat de sobreviure.
Així doncs, Internet no és un repositori de continguts. És un espai d’activitat, un espai de relacions i interaccions, i el sentiment de pertinença es construeix d’una manera més sòlida allà on tenim un major nombre de relacions i interaccions. És per això que ens sentim més implicats a nivell de ciutat que de regió, comarca o país. I és per això, també, que molts dels nostres joves han desenvolupat forts sentiments de comunitat i de pertinença a Internet, on no hi ha necessàriament un marc físic i concret de referència. El context urbà ha estat i és un espai educatiu i socialitzador. És l’espai de l’escola, dels amics, dels veïns, del joc, de l’oci, del treball, de l’associacionisme… dels interessos particulars i dels socials, dels personals, dels culturals i dels professionals. I per a molts Internet ja és el mateix: un espai on les persones es relacionen, aprenen i es desenvolupen. Un espai de conversa i d’intercanvi d’experiències. En aquest nou segle que acabem de començar els valors de comunitat i els sentiments de pertinença es construeixen per igual tant a espais físics com a espais virtuals.
Si comunitat és un grup humà que aconsegueix construir identitat, compromís, participació, interessos comuns, voluntat d’influir, sentiment de pertinença, relacions i senyals externs d’identitat… ja podem afirmar que aquests ecosistemes també s’estan desenvolupant a la xarxa, en uns espais que no tenen res de virtuals, doncs són prou reals com per influir de manera decidida en l’educació i la socialització dels seus membres. Igual que les ciutats.
En paràmetres dels especialistes en prehistòria, una tecnologia és rellevant en la mesura que altera la manera com la gent es guanya la vida. La tecnologia lítica va permetre millorar les tècniques de cacera i manipulació i va permetre millorar les possibilitats de supervivència dels seus usuaris. La tecnologia neolítica va consistir en la domesticació de certes espècies, tant vegetals com animals. Qui va aprendre a gestionar un cultiu o un ramat va millorar les seves possibilitats d’alimentar-se i de sobreviure. I així successivament amb el ferro, el vapor, l’electricitat, la informàtica i ara la xarxa… totes aquestes tecnologies han alterat la manera com els humans (o alguns d’ells) aconsegueixen sobreviure, i per tant, ens han modificat com a societat.
Tenim el repte, l’oportunitat i l’obligació d’acompanyar els nostres fills en el món que els ha tocat viure, que és millor que l’anterior per la senzilla raó que és el seu. I perquè tenen al seu abast una tecnologia que els permet col·laborar més que mai a la història.
Apps4Bcn és una interessant iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona per tal que els seus ciutadans i visitants descobreixin aplicacions mòbils que els ajudin a viure millor la ciutat. Sota la tutel·la de l’empresa Dotopen, es presenten ordenades en diferents categories (salut, música, cultura, menjar…) i també es poden ordenar a partir de la valoració que han rebut. Un intent més que lloable de desintermediació, ja que les botigues d’Apple o Android s’ordenen amb altres criteris, i una ciutat i la seva ciutadania mereixen tenir color propi.
L’equip d’Apps4Bcn manté un blog on van comentant l’actualitat mobile de la ciutat, i en aquest context cada mes entrevisten algun expert, privilegi amb el que m’han honrat aquest mes de març. Reprodueixo tot seguit l’entrevista, l’original de la qual està disponible en aquest enllaç.
Quin valor afegit aporta la teva formació com arqueòleg a l’hora d’acompanyar les empreses en la seva transformació digital?
L’evolució humana està marcada per l’aparició de tecnologies que modifiquen la nostra manera de produïr o de transmetre coneixement. L’arqueòleg no està interessat en l’eina, sino en el seu impacte en les maneres d’organitzar l’espai, el treball, les relacions, la cultura, l’aprenentatge… No hi ha cap dubte en que ens trobem en un d’aquests moments de canvi associat a una tecnologia ben potent, i la mirada de l’arqueòleg ajuda a prendre perspectiva i no caure en el parany de l’anàlisi només en base a la darrera novetat o el darrer gadget. Canvia la manera de relacionar-nos, canvia la manera com construim autoritat, identitat o propietat, canvien els models de negoci. És apassionant.
En quins sectors està costant més la digitalització? ¿Las empresas son conscientes de que deben asumir este reto?
Ara en diem digitalització, però abans en deiem informatització. I sí, totes les empreses són ben conscients que informatitzar els processos els permet no només escalar i optimitzar, sino fins i tot repensar els seus serveis i productes. Ara bé, el major o menor èmfasi en aquesta digitalització acostuma a ser conseqüència directe d’una necessitat. Als que les coses els van molt bé els costa més canviar, mentre que els que tenen problemes estan més motivats per a explorar noves solucions. Però bàsicament, el muscle de la innovació és la necessitat. Hi ha qui ha posat l’accent en digitalitzar els seus processos interns (comptabilitat, gestió d’equips i persones, gestió de stocks, gestió de proveïdors…) i hi ha qui ja ha fet el salt cap a la digitalització dels punts de contacte amb el seu client (més evident en empreses de serveis que no pas en empreses de producte). I els més avançats ja estan proposant nous serveis i productes i fins i tot nous models de negoci. El que sembla força innegable és que la digitalització és un camí tant ineludible com ho va ser l’ús de l’electricitat. Ara en certs sectors una major o menor digitalització encara és una avantatge competitiva, però ben aviat serà una condició d’obligat compliment si és vol ser competitiu.
Com a expert en economia digital, com penses que està contribuint la indústria de les aplicacions a aquest canvi de paradigma?
La indústria de les aplicacions és la nova indústria del software. Abans els ordinadors ocupaven una habitació i feien servir programes informàtics ben complexos. Quan els ordinadors es varen fer més petits i només ocupaven una taula el software també es va fer més lleuger, i va aparèixer l’ofimàtica. I ara que els ordinadors s’han fet encara més petits i ja ens caben a la butxaca, el software també s’ha fet encara més lleuger i en diem apps. Els ordinadors mòbils (un smartphone no és un telèfon mòbil, sinó un ordinador mòbil) es fan servir en temps real davant de qualsevol tipus de situació (una acció concreta en un moment concret davant una situació concreta), i això es resol millor amb un programa concret que no pas amb un gran paquet integrat. La nova arquitectura del software és modular, i en diem apps. Enlloc d’un paquet integrat que ho vol resoldre tot (com abans) ara cadascú tria els mòduls que necessita (les apps) i es configura el seu propi ordinador (el seu smartphone).
Des del punt de vista d’un negoci, quines són les qualitats més valuoses d’una app?
La qualitat més valuosa, i més perillosa, és que és un software que fem servir en un context determinat, i que aquesta informació de context es pot registrar. En un lloc concret, en un moment concret. El context en que fem servir les coses és un nou flux de dades que s’incorpora al disseny dels serveis. I a més a més, ara sí, aquesta informàtica ens identifica de manera unívoca. Abans amb els ordinadors personals podies tenir el dubte de qui estava al darrera del teclat i la pantalla: si el pare, la mare o el fill. Però ara no hi ha cap dubte: cada membre de la familia té el seu propi ordinador, i per tant els fluxos de dades que es generen són identificats i contextualitzats. Hi ha un munt d’apps que basen la seva proposta de valor en aquestes variables, però encara n’hi ha moltes que es limiten a adaptar un contingut a la mida de la pantalla del mòbil, sense oferir cap millora a partir d’aquestes variables.
T’atreveixes a fer una previsió sobre l’ús de les apps d’aquí a 5 anys?
Cada revolució tecnològica demana una lluita social. L’arribada del vapor i del motor d’explosió va donar peu a la revolució industrial, al desenvolupament de les fàbriques i una cultura del treball tant explotadora que va fer necessari l’aparició del moviment sindical. En aquell moment, algú es va tenir que arriscar a lluitar contra una situació, en aquest cas en defensa dels drets dels treballadors. Ara estem en un moment similar: la digitalització genera tants fluxos de dades personals que la nostra privacitat, la nostra intimitat, està clarament en risc. I ben segur que caldrà una lluita social en defensa de la nostra privacitat. Quines empreses tenen quines dades meves?, què en fan?, quins drets tinc?, i quins drets tenen elles?. Caldrà barallar-se. I fort. Les apps i els mòbils són el sistema més poderós de generació de dades personals que mai ha existit, i caldrà posar-lo sota control. Ja tenim exemples d’aquesta nova lluita social, com ara el famós cas Snowden.
El món de la cuina mai ha deixat de fascinar-me. Hi ha poques disciplines que combinin amb tanta normalitat la sensibilitat i el sentit artístic amb la ciència i els negocis. Les cuines són veritables laboratoris d’innovació que exposen cada dia la seva exploració al judici públic de critics i comensals, i tot això assumint risc empresarial. Per si això fos poc, apliquen tècniques de coneixement compartit: publiquen les seves receptes, comparteixen experiències, i els xefs tenen per costum reunir-se a la mínima que en tenen l’ocasió, bé sigui per compartir, bé sigui per emprendre. En aquest context, des de l’any 2007 el món de la cuina es reuneix cada dos anys a Donosti, en un congrés anomenat Diálogos de cocina que té com a principal objectiu provocar un diàleg multidisciplinar i on esperen i desitgen ser influenciats per altres mirades i punts de vista. Més d’un sector, i de dos, hauria de prendre bona nota.
Aquest 2015 he tingut l’honor de ser-hi convidat a participar, i amb aquest motiu em varen fer l’entrevista que ara reprodueixo, que han publicat a Papeles de Cocina, una revista especialitzada que ha nascut al calor d’aquesta iniciativa. L’entrevista va ser per telèfon i va anar a càrrec de Raúl Nagore, i la ilustracio que l’acompanya és obra de Guillermo Ganuza, qui es va basar en una imatge on em veig massa gros :) . L’original de l’entrevista està disponible en aquest enllaç.
Ets arqueòleg i dius que vares aprendre de l’arqueologia que una tecnologia és rellevant en la mesura que influeix en la teva capacitat de sobreviure. Suposo que una de les lectures d’això és que una tecnologia prou rellevant pot acabar amb tu i les teves possibilitats de desenvolupament i participació a la societat, si no la inclous a la teva vida.
El que intentava expressar amb això és que hi ha una relació força directa entre les tecnologies i a teva competitivitat, la teva capacitat de trobar una feina, que s’et valori, que s’et reconegui. Tu ets periodista. Si ara diguessis que no saps fer anar un ordinador, que t’estimes més escriure a mà, això t’aniria restant competitivitat. El mateix passa amb la cuina i els tallers de cotxes, amb els xòfers d’autobús… Em sembla obvi que estem davant d’una tecnologia que està canviant tota aquesta competitivitat.
Compares aquesta incipient era de la hiperconnectivitat en temps real amb d’altres canvis fonamentals a la història de la ghumanitat, com l’aparició de l’agricultura, per la seva capacitat d’alterar per sempre el model social i econòmic. Quines conseqüències d’aquesta ruptura podrem veure en els propers, posem-hi, cinquanta anys?
No ho sé. El que sí sé és que fins ara saber coses era quelcom valuós. Ara ho és menys, perquè si hi ha alguna cosa que no sé, ho puc consultar i resoldre en dos segons, i per tant el més interessant és ser capaç d’entendre les coses, associar-les i relacionar-les. Però el fet de saber quelcom ha perdut força valor. A quant es canvia el dòlar?. No en tinc ni idea, però ho puc saber en un moment. Quants gols va marcar no sé qui la temporada passada?. No en tinc ni idea, però ho puc saber en un moment. Coses que fins ara eren importants pel que fa al coneixement ara ho son menys. D’altra banda, crec que ara el més important és la capacitat que tens de coll·aborar amb altres. Ho ha estat sempre, però avui es torna a posar en evidència. Ara, quan no sé fer quelcom, la meva millor opció no és posar-me a estudiar tres anys, sinó localitzar algú que sí sap fer-ho i preguntar-li. La capacitat de trobar el company que sí sap fer quelcom per tal que m’ho expliqui depén de dues coses: de tenir accés a molta gent i de que quan trobis a la persona adequada t’ho vulgui explicar. La millor manera de que t’ho vulguin explicar és que tu també expliquis coses de tant en tant. Al final, és una economia d’intercanvi. Jo t’explico el que sé, tu m’expliques el que saps. Si alguna vegada em preguntes alguna cosa que jo sé i no te l’explico, això em penalitzarà molt en un sistema així. Si ens fixem en la mainada, quan volen passar la quarta pantalla del videojoc, la última opció és mirar un manual. La primera és preguntar-ho a un amic. Quan descobreixen un que sí sap passar la pantalla i no ho explica, el posen a la llista dels dolents. A vegades dic que fins ara la informació era poder, ara ho és si la comparteixes. Però si retens la informació, això ja no és poder. A més a més, la informació avui en dia ja només és útil si està molt actualitzada. I per a que estigui molt actualitzada, enlloc de tenir una capsa plena de informació el que necessites és estar al bell mig d’un flux d’informació. I aquests fluxos funcionen perque dones i reps, dones i reps, dones i reps… Si et vols posar fantàstic, això sempre ha estat així, però el que passa ara em sembla definitiu.
T’agrada citar el sociòleg polac Zygmunt Bauman i la seva afirmació que vivim en un món “líquid”. En què consisteix?
Abans les coses eren força més estables que no pas ara. Una persona tenia un ofici i treballava d’allò tota la vida, a la mateixa empresa. Et casaves amb la teva xicota de tota la vida. Bauman diu que abans la societat era una estructura estable i que ara, en canvi, tot és força inestable i provisional. Hi ha moltes més modalitats a les relacions de parella que no pas hi havia abans. La gent canvia d’ofici, no de feina, una mitjana de sis cops a la vida. I no diguem de feina. A tota aquesta situació tant inestable Bauman l’anomena “temps líquids”. Ell diu que avui la societat és una xarxa de connexions i desconnexions, que les coses es connecten a la mateixa velocitat que es poden desconnectar. Avui tens feina, demà no en tens. Avui fas això, demà fas una altra cosa. Aquest concepte l’ha desenvolupat en diferents àmbits: societat líquida, treball líquid, amor líquid… Crec que és una bona metàfora per entendre el lio en el que estem fotuts.
Bauman també ha dit que a la societat de la comunicació tots obtenim informació sobre tot el món, i que ja no ens comparem amb els veïns del costat, sinó amb gent d’arreu i amb allò que es presenta com a vides decents i dignes, i que pot resultar humiliant…
El procès que estem vivint no està exempte de problemes. Hem ampliat les nostres xarxes i això fa que els nostres entorns siguin més densos. Si abans estaves en un ecosistema de vint col·legues, ara ets en un de dos-cents mil, amb la qual cosa abans eres el deu de vint i ara ets el cent-mil de dos-cents mil. I això pot ser humiliant segons com t’ho vulguis prendre. Però al final això serà una qüestió d’actitud i de com afrontis aquesta mena de coses. Aquí no sóc tant pessimista com Bauman. També crec que la gent té sentit comú. Si ens fixem en la data de creació de Youtube, de Twitter, de Facebook, d’aquestes plataformes on avui la gent s’està expressant, ens en adonem que va ser el 2005, 2006 o 2007. Per tant, és un fenòment increïblement recent. Així doncs, en paràmetres de societat, això encara no està consolidat. De fet, la mainada ja no estan tant a Facebook com abans, i si ho mires amb perspectiva, això ha estat un accident espai-temps de sis, set, vuit o nou anys. La majoria de les converses que abans hi havia a la xarxa ara s’han anat a WhatsApp, són converses tancades que només veu el seu destinatari. Els comentaris estúpids que abans hi havia a les xarxes socials ara potser són igual d’estúpids, però estan a WhatsApp, el que ens diu que el teu sentit comú va corregint aquesta situacio pensant en la teva identitat pública, en el que la gent pot pensar de tu. Cada cop som més conscients de que tenim una identitat digital pública i una identitat digital privada. Saps que a WhatsApp pots anar més a sac i en canvi a Facebook, Twitter, etc. et poses més moderat perquè ets conscient que estas projectant una imatge a un potencial contractador, a una persona a la que vols convèncer del quelcom, etc. Em sembla que això s’està corregint més ràpid del que sembla i que ha durat menys del que sembla.
Dius que des que es va inventar internet hem passat de la internet dels enginyers a la de les empreses, després a la de les persones… i avui entrem a la “internet de les coses”. Què n’hem d’esperar d’aquesta nova fase?
Al principi accedia a internet només la gent de laboratori, després ho varen fer les empreses, ara ho fan totes les persones. Cada cop que un d’aquests ecosistemes accedeix a internet hi aporta les seves dades, opinions i maneres de veure el món. Ara és el torn dels objectes, de sensors que aporten a internet una dada: el parking està lliure, el cotxe està circulant, el tren és a punt d’arribar, el malalt s’ha caigut del llit, les teves polsacions han pujat a 120… Cada cop que ha arribat una nova capa a internet ha canviat coses i ha posat al seu lloc les anteriors. Quan a internet només hi havia les empreses, la xarxa era d’una manera. Quan hi varen arribar les persones, varen posar les empreses al seu lloc. La gent va començar a dir que aquell hotel que deia d’ell mateix que era fantàstic, en veritat era molt brut i no tant cèntric. La internet de les persones no va anular la de les empreses, simplement la va corregir, i per tant la va millorar. I ara arriba la internet de les coses, que crec posarà al seu lloc la de les persones. Arriba un altre gran flux de dades que farà que moltes decisions es basin en aquestes dades i no en les opinions que fins ara hi havia. Ara hi ha opinions sobre si és fàcil o difícil aparcar a Barcelona, però dintre de poc això es basarà en dades. D’altra banda, la internet de les persones, la internet de les opinions, dona molta feina però pocs diners. Si tens un restaurant, a les xarxes et poden enfonsar, però per tenir un Facebook xulo no ompliràs cada vespre. La internet social ens ha obligat a atendre una conversa, a participar d’una conversa, a entendre que hi ha una conversa, cosa que està molt bé, però no tant en termes de negoci. En canvi, la internet dels objectes que ara arriba va directa al servei i la monetització. Sempre poso el mateix exemple: hi ha laboratoris farmacèutics que han desenvolupat una tireta que et pots posar on et vingui de gust i et medeix el nivell de glucosa en sang. Està sincronitzada amb el teu telèfon mòbil i així emet la dada. Si et poses a 180 de sucre el telèfon vibra i t’avisa, si et poses a 250 et truca un metge. Si al teu pare, que té 80 anys i viu sol, li passés quelcom, gràcies a aquesta tireta l’atendrien i a tu t’avisarien. Quant val aquesta tireta?. Res. Pagaràs una quota mensual per aquest servei de monitorització del teu pare, que és possible gràcies a la internet de les coses, aquests sensors que emeten una dada i en funció d’aquesta dada fan que passin coses. Això monetitza millor que dir “opino que et veig pàlid”.
Com creus que afectarà la “internet de les coses” als restaurants i al món de la gastronomia en general?
Si ho estires una mica més, es podria dir la “internet de les dades”, perque el que fan aquestes coses és generar una dada i emetre-la. En el cas de la restauració pot ser important en el que respecta a tenir informació dels teus clients. Una persona s’asseu a la teva taula i l’atens amb tot el carinyo durant tres hores, però quan marxa continua siguent anònima, no saps qui és ni t’interessa saber-ho, més enllà de si t’ha deixat propina o de si posava cara de content. Però seria interessant saber si aquesta persona ha vingut de molt lluny, si és la primera o la quarta vegada que menja al teu restaurant, si els seus àpats son de feina o familiars… Es tracta d’obtenir dades per entendre millor qui és el teu públic. Ara per ara el banc té més informació dels clients d’un restaurant que no pas el cambrer, perque en pagar amb una tarja de crèdit el banc sap si és una tarja d’empresa, emesa a Barcelona, etc… i a més a més té les dades agregades de tots els restaurants de la zona. El banc et podria dir que el teu preu mig és de 36 euros, mentre que els de la teva categoria a la mateixa zona estan a 28 euros; et podria dir que els teus competidors estan facturant el triple, el doble o la meitat que tu… Que el banc disposi de més dades que tu sobre els teus clients i la teva empresa no crec que sigui un bon negoci. Més d’un començarà a reaccionar. Una forma de reaccionar és abordar al client que entra per la porta i començar a fer-li preguntes extranyes que el faran sentir incòmode (què t’importa a tu d’on sóc o quina edat tinc?). Altra cosa és que el restaurant faci un tracte amb el banc. Però també pots tenir un sensor a la porta que detecti que aquest mòbil que acaba d’entrar ja ha estat aquí tres cops en el que va d’any. Encara que no sàpigues el nom ni el número de telèfon d’aquella persona, saps que aquell terminal ha entrat al restaurant tres cops. És una manera d’aconseguir dades sense tocar els nassos a la gent. Fins ara, per entendre el que estava passant, capturaves opinions. Ara, a més a més, capturaras dades.
Des que qualsevol pot publicar opinions a internet, moltes esferes professionals s’han vist afectades, i el negoci de la restauració és una d’elles. Abans arribava un crític a un restaurant i publicava una ressenya a un diari o a un mitjà especialitzat. Avui qualsevol publica la seva experiència a un fòrum, a Twitter o qualsevol altra plataforma. Fins a quin punt un restaurant ha de monitoritzar totes aquestes opinions sobre el seu negoci?
Gent opinant sobre el nostre restaurant n’hi ha hagut sempre, amb o sense internet. I el que ens preocupava era l’opinió expresada per gent rellevant. Si vaig al teu restaurant i opino que he menjat molt bé, ho agraeixes, però en el fons t’és una mica igual. En canvi, si vaig al teu restaurant i sóc el critic gastronòmic de El País, ja et sembla millor, perquè és una opinió més rellevant. A internet han anat apareguent nous actors rellevants les opinions dels quals poden tenir importància perquè, per la raò que sigui, han estat capaços de congregar una certa audiència. Abans passava exactament el mateix, però aleshores les fonts a vigilar les tenies molt controlades: revistes especialitzades, premsa, Michelin… Ara, amb l’arribada del fet digital, ha aparegut un nou ecosistema i ha calgut aprendre a discernir quins són els realment influents i qui no són ningú. “És que han publicat una crítica molt dolenta a un blog”. Ja, però aquest blog no el llegeix ningú. “Sí, però si ho busques a Google, surt”. Sí, però al resultat 256, i no hi ha cap malalt que miri les vint-i-cinc pantalles de resultats de Google, o sigui que no passa res. És el mateix que si algú hagués fet un comentari caminant pel carrer. En fi, era quelcom que calia aprendre.
Això ens porta al concepte d’autoritat. Abans el filtre de la qualitat, especialment al món de la creació, el tenien, a més a més dels crítics, en el món de la música o la literatura, per exemple, les editorials i les cases discogràfiques, que decidien què publicar i què no en funció d’uns criteris de qualitat i comercials. Ara que tot el món pot publicar i divulgar les seves creacions. Estan aquestes velles figures d’autoritat en vies d’extinció?
Ara hi ha mñes gent amb capacitat de publicar, però segueix havent-hi poca gent amb capacitat d’influir. La capacitat d’influir depèn de la teva reputació, de la teva credibilitat, etc. Un tonto que diu tonteries, per molt que les pugui publicar, dificilment mereixerà reputació i audiència. Quan a algú el llegeixen deu mil, per alguna cosa serà. Si menteix sistemàticament, difícilment tindrà aquestes audiències. Al final passarà el mateix que als mitjans offline: les audiències tenen una raò de ser. O algú ha invertit molts diners, o algú ha merescut molta reputació, o alguna cosa ha passat. També hi ha qui viu dels vells temps. Hi ha diaris que… qué vols que et digui, viuen del prestigi que es varen conrear en una altra época. Però el van perdent, i arriba un punt en que les vendes cauen i perden els anunciants i al final les coses es van posant al seu lloc, més depressa o més a poc a poc. Gent opinant sobre un restaurant sempre n’hi haurà, però nosaltres seguirem mirant de trobar i llegir una opinió reputada. És cert, les opinions d’un indocumentat també es publiquen, però no són rellevants. D’altra banda, el prestigi que han guanyat les webs de comentaris casi sempre és conseqüència que al sistema faltava algún mètode d’avaluació. És clar l’exemple dels hotels i Tripadvisor. Vull anar tres dies a Turin, ciutat on mai he estat i que desconec del tot, i abans buscava un hotel i el sistema em deia: “Com el vols, de tres estrelles o de quatre?”. Home, no hi ha més informació? Necessito saber si el servei és amable, si l’hotel està a prop del centre… necessito un sistema de classificació que respongui a tot això. I com el sector no ho va fer, els ho varen fer. Aquests sistemes d’avaluació fets pel públic casi sempre sorgeixen com a reacció a un sistema de ranking mal fet per la indústria.
Els conceptes d’identitat i participació s’estan modificant radicalment. Arribarà un punt que no participar a internet, no tenir una identitat digital, equivaldrà a la invisibilitat, fins i tot a la no-existència?
No. Identitat digital en té tothom. És el resultat del que tu has fet a la xarxa, però també és el resultat del que altres hagin opinat de tu a la xarxa. És com dir “jo mai he fet la declaració de la renda”. Bé, però cada cop que el teu nom ha aparegut a una nòmina o has pagat amb una tarja, queden empremtes, has deixat una traça econòmica, encara que no hagis fet la declaració. De la mateixa manera, encara que no facis servir internet, hi ha una traça digital de la teva activitat. Tu no estas a internet, però el teu operador de telefonia mòvil sap per on et mous i a qui truques, el teu banc sap quants calers guanyes, qui t’ho paga i en qué t’ho gastes. I aquests operadors treballen en digital, no en tauletes de fang. Així que la teva activitat deixa una traça digital. A partir d’aquí, si vols te’n preocupes, d’ella i del que es diu de tu, o amagues el cap com un estruç i fas veure que tot això no va amb tu.
Quina mena d’habilitats ha de desenvolupar un individu, una empresa (i especialment un restaurant) per a tenir presència a Internet? Quines apliacions i quines xarxes socials serien especialment adequades per al negoci de la restauració?
Cada objectiu, cada negoci que tinguis, siguis persona o siguis empresa, és susceptible de ser més adequat a un lloc o altre. Per exemple, si vols organitzar un congrés de cirurgia cardiovascular especialitzat en l’aorta esquerra, Facebook no sembla el millor lloc del món per fer-ho. Però si ets una editorial de llibre juvenil, Facebook pot ser un bon lloc per explicar el que estas fent. Al final, resumint-ho molt, les xarxes socials són grups de gent reunits per una causa o un interés comú. Si la teva proposta o servei pot coincidir amb uns grups d’interès, té tot el sentit del món que vagis cap allà. Per mi Facebook són sobretot grups d’oci, especialment juvenil, així que llançaré una proposta com la del congrés de cirurgia en un espai així. Potser trobo pàgines web, fòrums o grups de WhatsApp on s’han reunit grups de càrdiocirurgians. Cal buscar un lloc on hi hagi una audiència segmentada per al teu interères. D’altra banda, cal fer-ho en un espai on s’entenguin les regles del joc: entenc què és un retuit, entenc que escriure en majúscules a un mail equival a cridar, entenc el codi de l’eina. Quan em pregunten quelcom així la meva primera resposta sempre és “no facis servir rés que no entenguis”. I també afegeixo “no facis servir rés que no sàpigues perquè serveix”. Si vols fer una taula de fusta i vas a Leroy Merlin, no et compraras totes les eines, et compres aquelles que saps per a què serveixen i que saps fer servir. Explicat així sembla molt tonto i molt obvi, però no sé per quina raó quan anem cap al digital perdem aquest sentit comú.
Potser perque hi ha una certa presió social. Si ets a Twitter o a Facebook o a WhatsApp, estas fora…
Aqui hi ha un sentit d’èlit exploradora que fa sentir molt malament a l’altre. Tots hem tingut algun amic espaviladet en aquests temes digitals que et xuleja. Tu li dius “He fet un video i l’he posat a Youtube”. I ell et contesta: “A Youtube? Mola molt més Vimeo”. Tio, dèixa’m tranquil. De totes maneres, totes aquestes coses es van posant a lloc, i encara estem amb la flamarada de la novetat.
Quin és el futur dels qui posen la base per a que tots aquests serveis existeixin, les companyies telefòniques? Ara mateix puc fer una trucada gratis, posem que a Canadà, amb el Messenger de Facebook… sense haver de “quedar” a Skype.
Jo els pago la meva quota mensual de dades, de línia… El que han de fer aquestes companyies és seguir avançant i evolucionant cap a ser plataformes de serveis. Per exemple, aquest servei de la tireta que comentàvem abans… perquè no es plantegen oferir-lo ells?. Al final és el de sempre, tenen que anar ampliant el catàleg de serveis. Al principi només oferien trucades de veu i un dia varen dir: “perquè no enviem missatges de text?”. I aleshores varen inventar el sms i varen guanyar un munt de diners. Després va arribar una altra novetat i va fer que el sms es deixés de fer servir. Tenen que continuar pensant en altres fòrmules. Es varen inventar el fax i el varem fer servir, es varen inventar el sms i el varem fer servir. Ells tampoc han estat quiets. No entenc perquè ara haurien de para de fer això. És com si la companyia elèctrica es queixès perque sense l’electricitat tot això no funcionaria. Telefònica acaba de comprar els drets de les motos, del futbol… i a la mateixa línia de telèfon t’envia tele i et cobra una quota per la tele. D’acord, perfecte. Ja no seran trucades de veu, seran dades i continguts. Ja que m’estan oferint televisió, em podrien oferir disc i així guardar els meus fitxers al núvol enlloc de fer-ho a Google?. En tot cas, si jo fos Telefònica, no em queixaria. Quin negoci!.
Quines conclusions treuria un arqueòleg sobre el moment que vivim d’aquí a 2.000 anys?
Sempre poso el mateix exemple. Va haver-hi diferents revolcions tecnològiques que varen canviar el món: la indústria lítica, l’agricultura i domesticació de les espècies, la revolució industrial amb el vapor… la revolució neolítica es va fer en uns 20.000 anys, la industrial en uns 150 o 175 anys… Aquesta darrera revolució, que està modificant el món de la informació, la política, l’educació, la cultura, l’art, l’economia… és tant ràpida i vertiginosa que serem capaços de resoldre-la en 60 o 70 anys. Això és molt ràpid. Quan miro als d’Apple que treuen un telèfon cada any –i si no el tens sembles tonto–, sempre dic: “Són seixanta anys, un xic de calma”. A Catalunya hi ha uns 100.000 mestres a primària i secundària. La transformació digital del sistema educatiu depen de que aquestes 100.000 persones es transformin, i això és directament impossible, per molts cursets que donis. Com a mínim, es tardarà el que tardin en ser substituits alguns d’ells biològicament, amb la qual cosa, trenta o quaranta anys no ens els treu ningú. O sigui que tot això té un tempo vertiginós , però en termes històrics “vertiginós” vol dir 50 anys. El primer cop que un particular va accedir a internet a Espanya va ser a finals del 94, fa vint anys. El primer IBM PC de la història és del 81. I ahir, quaranta anys després, encara estàvem discutint si deixàvem els ordinadors a l’aula o si fèiem una aula per als ordinadors. O sigui, que si prens una mica de perspectiva, veus que les coses tenen un tempo. Hi ha gent que diu “això m’ha agafat gran…”, doncs en els propers vint t’anys t’avorriràs força…
Fa poc vaig veure el següent rètol a un bar de La Rioja: “No tenemos wifi. Tendrán que hablar entre ustedes”.
Enginyós, sí… Em sembla bé que siguis capaç de tenir una conversa sense tanta tonteria, però ho contraatacaré amb una altra cosa: no desitjo als meus fills cap lloc de trenall que no tingui associat l’ús d’alguna tecnologia digital, perquè no se m’acut cap feina on tot això no faci fata. Sense un GPS ja no pots ser taxista. Necessito que els meus fills sàpiguen desenvolupar-se amb normalitat en aquest entorn digital. I una darrera reflexió: jo no sé alemany, només sé comptar fins a vint. Però una noia alemanya em va explicar que la paraula “educació” no existeix en alemany. Ells tenen dos paraules per definir “educació”, així que quan un espanyol diu “educació” a ells sempre els queda el dubte de a quina de les dues t’estas referint. Una d’aquestes paraules fa referència al traspàs de coneixements, d’informació… L’altra significa “modals”, menjar amb la boca tancada, saludar quan entres a una casa, etc. Nosaltres, en el que respecta a la tecnologia, encara tenim problemes d’educació en el sentit dels hàbits i els modals. El problema no és entrar al bar amb el mòbil. El problema és que jo estigui parlant amb tu i treguis el mòbil. És un problema d’educació i encara estem aprenent. Hem d’aprendre a ser educats amb aquesta tecnologia.
ViaEmpresa és el diari empresarial digital de Catalunya, i amb motiu de la desena edició del Mobile World Congress a Barcelona em varen demanar una columna d’opinió al respecte, que reprodueixo tot seguit i l’original de la qual podeu consultar en aquest enllaç.
Mobile? World Congress
Barcelona acollirà, aquesta primera setmana de març i per desè any consecutiu, el congrés mundial de telefonia mòbil, un esdeveniment amb 2.000 expositors que serà visitat per 90.000 professionals de gairebé 200 països, que compta amb 4.000 periodistes acreditats i amb l’assistència confirmada de més de 250 directius i directives de primeríssim nivell mundial.
Segons la GSMA, l’empresa organitzadora, tot plegat generarà gairebé 13.000 llocs de treball a temps parcial, i tindrà un impacte econòmic d’uns 450 milions d’euros per a Barcelona i la seva rodalia. Però el cert és que tota aquesta gent no ve a Barcelona per a parlar de telèfons i que, malgrat el nom de Mobile World Congress, la trobada internacional ja no és un congrés de telefonia mòbil. De fet, ja fa temps que “mobile” no vol dir “telefonia”.
“Mobile” té més a veure amb l’evolució dels ordinadors, que no pas amb la dels telèfons. Al principi, els ordinadors ocupaven una habitació, després, tota una taula. Amb el temps, van aconseguir reduir-se fins a assolir les mides d’un paquet de folis, i, ara, són com un paquet de tabac i alguns, fins i tot, com una tireta. Estem presenciant la miniaturització de la informàtica, de la capacitat de generar, processar i emetre dades. Abans, quan teníem els ordinadors a casa ens hi referíem com a ordinadors personals, vam anomenar-los portàtils quan els vàrem poder moure, i mòbils, quan els vam poder encabir a la butxaca.
Avui, ja ens hi comencem a referir com a wearables per explicar que els podem inserir a gairebé qualsevol peça o article que portem al damunt. “Mobile” i “wearable” són dos termes que volen dir el mateix, és a dir, la informàtica que un humà pot portar al damunt. Perquè si, en lloc d’un humà, qui ho porta al damunt és un tren, un cotxe o una nevera, aleshores, en diem IoT (Internet of Things, o Internet de les Coses). Estem començant a diferenciar entre dos tipus de dispositius informàtics: els que farem servir nosaltres, i els que connectarem a les coses.
El Mobile World Congress, doncs, no és un congrés de telefonia mòbil, sinó un congrés d’informàtica per a humans. Sorprenentment, la informàtica per a objectes s’exhibeix en altres congressos, com ara l’Smart City Expo, que també es celebra a Barcelona. Si el Mobile World Congress es continua dient “Mobile” durant 10 anys més acabarà desapareixent. Això és el que va succeir amb la desapareguda gran fira de la informàtica que hi havia a Espanya, el SIMO (Salón Informativo de Material de Oficina), que associava la informàtica només als usos d’una oficina. En aquest sentit, la denominació Mobile World Congress, que vincula la informàtica que fem servir exclusivament als telèfons, podria tenir els dies comptats. Ja veureu com, ben aviat, deixen de referir-s’hi com a “congrés de telefonia”, de la mateixa manera que Telefònica ja es presenta com una operadora de continguts, i no pas de telefonia (de ben segur, que li acabaran canviant el nom).
Quan diem que tot serà “mobile”, volem dir que tot serà o estarà informatitzat. Si es pot fer amb un ordinador, es farà des d’un dispositiu mòbil, o wearable, o el que vingui després, que serà encara més petit, més integrat, més incorporat.
El que abans anomenàvem “informàtica personal” ara ho qualifiquem de “mobile”, i allò que consideràvem “ofimàtica” (el programari bàsic com ara un processador de text o un full de càlcul) és el que avui denominem “apps”. Les apps són el nou programari bàsic, i tenen una característica singular: el software s’ha tornat micro-modular. Petits programes per a petites necessitats. L’arquitectura del software ja no busca integrar-se en un gran paquet que ho resol tot i que tothom fa servir, com va ser Office de Microsoft, sinó en milers o milions de petites solucions de software. Es tracta de solucions molt concretes i específiques, i, per tant, molt senzilles i, sovint, de baix cost, per tal que cadascú triï i pessigui el que li convingui per fer-se a mida el seu kit bàsic. No són aplicacions per a un telèfon, sinó el programari de la informàtica actual.
Abans, hi havia un parell de fabricants que dominava el software en l’àmbit mundial, i tot un reguitzell de fabricants de hardware amb milers de models d’ordinadors. Ara hi ha un parell de fabricants que dominen el hardware en l’àmbit mundial, i tot un reguitzell de fabricants de software amb milions d’apps. Però aquest reguitzell de fabricants de software també s’ha posat sota control. Sorprenentment, hem permès que tota aquesta multitud d’aplicacions s’ofereixin només a dues botigues d’escala mundial: la d’Apple (iOS) i la de Google (Android). Un fet que no té cap lògica. Si fas una app, la podries oferir als teus clients, per exemple, des de la teva web, i, en canvi, hem acceptat dòcilment que l’oferiràs des d’una d’aquestes dues botigues, acceptant les seves condicions (ells decideixen si la volen o no, i si és de pagament, exigeixen una comissió). Un mercat de hardware molt concentrat, i un mercat de software radicalment intermediat. Tot massa controlat. Caldria reaccionar perquè no és bo, ni lògic, que quelcom tan estratègic com la informàtica mundial estigui tan controlat per tant pocs.
Benvinguts, doncs, a una nova edició del congrés d’informàtica personal més important del món. Un sector que ens afecta, i molt, no us n’oblideu.
La tecnologia és una milonga. Això és el que necessiten creure, o entendre, molts directius per a poder superar els temps que ens venen al damunt.
Perque en el fons la pedra filosofal que transforma els temps que s’acosten no és només la tecnologia, sino sobre tot l’actitud. Hi ha qui creu que disposa dels elements necessaris per a reinventar-ho tot, per atrevir-se a tot; i pel contrari hi ha qui viu aquests temps amb la sensació de que arriba tard, que tot és molt complicat i que està superat pels aconteixements.
Hi ha qui aprofita les actuals possibilitats i fins i tot va més enllà de les normes, lluita, provoca, explora, mossega, inventa. I per contra hi ha qui resisteix, aguanta, protegeix, conserva, manté. Els primers tenen avantatge donat que l’actual entorn els aporta constantment més i més munició: nous dispositius, nous recursos, noves eines, nous contextos: un terreny abonat per a tots aquells disposats a reconsiderar les maneres de fer. Els negocis sempre s’han basat en traslladar una oferta a una demanda, o en saber detectar una demanda i proposar una oferta. I per això feia falta un cert control o de l’oferta o de la demanda. I de cop i volta apareixen noves maneres de vertebrar tant una cosa com l’altra.
AirBnB o Uber són una nova manera de configurar l’oferta, de construir el catàleg. El que hagués donat l’inventor d’AirBnB per poder gestionar les habitacions dels hotels Hilton de tot el món. El que hagués donat l’inventor d’Uber per disposar dels taxis de Barcelona. El que passa és que al gestor de la cadena Hilton no se li va acudir pensar com a l’inventor d’Uber. Venien de marcs mentals diferents. Uns tenien ganes, moltes ganes, i els altres estaven acomodats, molts acomodats. O es sentien protegits per alguna llei. I la nova tecnologia disponible permet coses als que tenen ganes. Com les hagués permès als acomodats si haguessin tingut ganes. Però és difícil buscar menjar de manera obsessiva quan estas fart, això és més propi dels afamats.
El fet digital no depén de si ets capaç d’adoptar una determinada tecnologia –no tinc cap dubte que la cadena Hilton té millor tecnologia, i més cara, que AirBnB–, depén sobre tot de si ets capaç d’abordar el problema des d’una altra perspectiva. I aquesta altra perspectiva depén de si ets capaç de donar un altre rol al que hagués estat el teu client (o el teu proveidor), de si ets capaç d’escalar sense construir una organització complexa ( i distribuir tasques i negoci també fora del teu entorn), de si ets capaç de reunir un grup de gent disposat a reconsiderar-ho tot (si cal també el marc normatiu). No depén de la tecnologia. Depén de la cultura.
El fet digital és cultural. Per això el canvi és tant seriós, i tant inaccessible per alguns (malgrat tenir molts calers, o molta necessitat).
Visual404 és un interessant espai de reflexió i anàlisi sobre tot allò que tingui relació amb l’audiovisual. Allunyats dels circuits comercials, observen i exploren la cultura audiovisual amb rigor, criteri i personalitat, fugint de l’ortodòxia i sense por. Una de les seves darreres aventures ha estat preparar un dossier que han titulat Nuevos Visionados on diferents autors reflexionen sobre com la tecnologia està modificant les maneres d’accedir, fer servir i consumir la cultura audiovisual. He estat un dels afortunats convidats a participar d’aquest exercici, i aquesta ha estat la meva aportació:
De productes a interaccions
L’artista prepara la seva obra i quan considera que l’ha acabada l’exhibeix davant el seu públic. Aquest ha estat el procediment més habitual en tot allò relacionat amb l’expressió artística. El poeta prepara els seus versos i després els eleva a públics. El cineasta filma i monta els plànols, i després els exhibeix. El pintor retoca el seu oli, i quan l’acaba l’exposa. Produir i després mostrar. I en mostrar-la, s’entén que l’obra està acabada. El procés de creació és més o menys íntim, i en acabar-lo s’exposa l’obra al judici del públic, el qual mostra el seu consentiment o el seu rebuig. Els crítics opinen, els mercats valoren, les audiències premien, i per a que tot això passi hi ha un procés d’intermediació entre l’artista i l’audiència, que és la distribució. Les distribuidores i les sales en el cas del cinema; les galeries i els museus en el cas de la pintura; les discogràfiques i els concerts en la música; les editorials i les llibrerires en la literatura. Amb moltíssims matissos, però aquesta ha estat l’estructura bàsica del procés durant segles. L’artista crea, l’intermediari distribueix i l’audiència consumeix. En aquest esquema el paper de l’audiència és el d’espectador, mentre que el rol de creador es reserva per a l’artista. Jo creo quelcom, tu ho reps.
Aquest és el funcionament típic de les industries orientades a producte. El que importa és el procés de producció i la seva distribució. A l’extrem, és el mateix tant si fas una película com si fas una moto. Dissenyes un producte i decideixes si serà per a una gran audiència o per a una minoría, d’on es dedueix quin serà el pressupost i com serà la distribució. Una película per a les masses, a l’estil Hollywood, o una película de petits circuits. Una Honda scooter per a la ciutat, o una GasGas que només coneixen els amants del trial. S’hi sembla tant que molts dissenyadors de motos es consideren artistes. I amb raó.
Però alguna cosa està canviant. Amb el digital l’audiència abandona el seu rol de només espectador i remena l’obra, encara que l’autor no ho vulgui. Truca la moto, li canvia el tub d’escapament i el so del motor és radicalment diferent. Talla seqüències, barreja, torna a montar, distribueix i exhibeix. L’obra exposada ja no és una icona a admirar, sino la matèria primera per a la següent obra que gràcies a la tecnologia disponible qualsevol pot voler fer.
Ja hi ha qui ho té en compte. Crea sabent que la seva obra serà modificada, i això revoluciona tot el procés creatiu. No pretenc que la meva versió sigui la única: espero noves versions. Vull noves versions. L’éxit és que algú vulgui fer la seva pròpia versió. Si fos programari seria codi obert. Si fos disseny industrial seria fer públics els planells, i no només exhibir la peça. Si és cine és oferir les seqüències descartades per si vols fer un altra montatge. T’ensenyo la meva obra, però t’ofereixo les peces per si en vols fer una de teva a partir d’aquesta. I això és acceptar que l’audiència també té geni creador, i que no serà només un espectador.
És una filosofia de vida. Apple dissenya per a evitar que puguis manipular i modificar els seus dispositius. Considera que els empitjoraries. Ferran Adrià publica les seves receptes, i li sembla perfecte que juguis amb elles. No t’obliga a provar-les només si és ell qui les cuina. És més, creu que sobre aquesta base faras coses que potser li ensenyin a ell nous camins.
En art també hi ha qui fa obres tancades i considera que si les remenes només les pots empitjorar, i es protegeix contra això. Però cada cop hi ha més artistes que volen, desitgen, necessiten que t’incorporis a la seva feina. Aquest segón tipus d’artista necessita saber de tu, qué fas, com avances, qué t’interessa. Fins i tot pot ser que intenti parlar amb tu, que busqui la teva opinió i que inventi formes per fer-te partícep dels seus processos de creació. És una forma tant diferent de crear, que demana que les formes de distribució també siguin noves, i per descomptat també les de monetització. Canvia la manera de ser creador, canvia la manera de ser espectador. Ambdós són creadors i ambdós son espectadors. Qui és el propietari de qué?. Qui ha de pagar a qui?.
Tradicionalment l’anàlisi de l’obra s’acostuma a fer a partir del geni creador i el seu procés creatiu. Quines varen ser les seves motivacions, els seus impulsos, les seves inspiracions i les seves influències. Els perqués de la seva obra, els missatges que ens volia fer arribar, el que ens volia fer sentir. El creador i la seva obra acostumen a ser el centre de l’acció creativa: allò que importa és la producció. Hi ha molta teoria sobre com es fa l’art, i força menys sobre com es disfruta. El rol important és el del creador, no el de l’espectador. L’espectador és anònim, l’artista és cèlebre. Queda clar qui ha estat el més important fins a la data.
Però les audiències són cada cop més importants, i allò valuós és coneixer-les i interactuar amb elles. Les empreses de producte s’orienten a la producció. Les empreses de serveis s’orienten a qui pretenen servir. Les primeres ho saben tot de com es fa el producte, i treballen dur per a millorar-lo (i protegir-lo). Les segones ho saben tot de la seva audiència i treballen dur per a barrejar-se amb ella (i fer coses junts). També hi ha artistes orientats al control del producte i artistes orientats a la interacció amb la seva audiència. De moment només els primers són massius, i els actuals models de distribució i de negoci només els serveixen a ells. I recòrren al marc legal per a protegir-se davant l’evidència que l’audiència ja no considera vàlids aquests models. Malgrat la llei, la gent agafa la seva obra i la manipula i distribueix com li dona la gana.
Hi ha un nou tipus d’artista que considera que el millor que li pot passar a la seva obra és que la manipulis i la distribueixis. És el millor símptoma de que ha aconseguit interessar-te o emocionar-te. T’has implicat. I en aquest context el principal actiu és connectar amb aquesta audiència capaç d’implicar-se en allò que et mou. Falta poc per a que els museus ja no es defineixin pel seu fons artístic, sinó per la ciutadania que són capaços de congregar. El principal actiu d’una discogràfica a Barcelona hauria de ser que coneix els amants de jazz de la ciutat, enlloc d’un armari ple d’enregistraments.
Aquest nou model no vol substituir a l’anterior. Continuaran havent’hi superproduccions tant en cinema com en música o teatre. I per molt que es queixin d’aquells que els manipulem i distribuim com ens dona la gana, continuen guanyant diners perque s’han espavilat i exploren nous models comercials. El que m’interessa, i molt, és com aquests nous artistes més colaboratius ideen nous models de finançament per als seus projectes, de distribució de la seva obra i d’interacció amb les seves audiències, al marge dels circuits ortodoxes donat que aquests només funcionen per allò massiu.
Ja fa gairebé quatre anys que vaig comparèixer davant la Comisión de Industria, Comercio y Turismo del Congreso de los Diputados per a opinar sobre el desplegament de les xarxes d’alta velocitat a Espanya. Quatre anys. I repassant el video d’aquella intervenció crec que si em tornessin a cridar repetiria si fa no fa el mateix, donat que la situació és més o menys la mateixa només que quatre anys més tard, i per tant més preocupant.
Sóc del parer d’atendre sempre la trucada d’un govern, sigui del color que sigui, i fer-ho sempre amb ganes d’aportar i ajudar. Però també sóc dels que pensa que poques vegades això servirà d’alguna cosa, i molt em temo que aquesta compareixença no va servir de res. Ja aleshores vaig escriure un post, i es pot llegir la transcripció íntegra del que allà es va dir en aquest PDF, però insistiré i reproduiré els principals punts que es varen exposar, tot i que un cop més no crec que serveixi per res:
- Parlar de xarxes d’alta velocitat no és parlar d’infraestructures tecnològiques, sino parlar de serveis bàsics per a la ciutadania. Parlar del desplegament de xarxes és parlar de les condicions d’entorn necessàries per a la transformació social i empresarial.
- Les xarxes i el fet digital estan transformant radicalmente tant models socials com econòmics, i és clau de competitivitat per al desenvolupament del país. El futur consisteix en hiperconectivitat en temps real. Xarxes distribuides de coneixement en mobilitat i en on line.
- El que avui considerem xarxes d’alta velocitat demà seran tot just serveis mínims bàsics. Abans d’una dècada necessitarem un ample de banda de 1Gb per segon a les nostres llars. Parlar d’Alta Velocitat és enganyós, doncs no parlem d’un servei premium, sino d’0btenir la velocitat necessària per a desenvolupar-nos social i econòmicament.
- L’explotació de les xarxes de coire s’està allargant massa en el temps sobre la base d’un interès econòmic, però el desenvolupament d’ampla de banda significatiu hauria de respondre a una agenda de interès nacional, és un tema de desenvolupament de país i de desenvolupament de la ciutadania.
- L’accés a la xarxa Internet equival a l’accés a la xarxa elèctrica. L’operador elèctric discrimina el meu accés en funció de la potència. I això és neutralitat de la xarxa: podem discutir el cabdal, però no els usos.
- L’accés a una potència raonablement alta hauria de tenir un preu raonablement baix.
- Les infraestructures de xarxa són d’interès estratègic nacional i el seu desenvolupament no pot dependre de polítiques comercials de les operadores.
- L’Estat fixa tarifes, cobertures i calitats mínimes en el servei elèctric i el mateix hauria de fer a Internet. L’Estat ha de garantir la calitat i la neutralitat dels operadors, auditar el servei i publicar els resultats.
- Les operadores han de garantir la neutralitat del servei comprometent-s’hi en el clausulat del contracte que firmen amb l’usuari.
- El que avui anomanem xarxes d’alta velocitat haurà de ser el servei al que qualsevol ciutadà hauria d’accedir a un preu realment mòdic, perque d’això en depèn la seva salut, el seu treball, la seva formació, la seva participació en la cosa pública i el seu desenvolupament social.
